La mare que va parir en Freud.

A vegades somio coses però al despertar no les recordo. Avui ha estat l’excepció i no em digueu perquè.

En primer lloc m’he llevat fet pols, sembla que ahir no vaig ficar-me al llit sinó en una rentadora, o potser algú m’ha drogat i clavat una pallissa mentre dormia. Estic pitjor que abans d’anar a dormir.

En segon lloc, recordo a mitges el que somiava. Estava amb un pupurri d’amics, coneguts i desconeguts (tots de diferents àmbits de la meva vida), en una espècie de poble abandonat després d’algun tipus de d’apocalipsi. Allà, alguna força obscura en forma d’humanoides posseïts de mirada fosca, acabaven amb tots un a un. Sempre m’ha semblat fascinant el mix de persones i situacions que crea la meva ment en somnis, i caldria un anàlisi acurat del perquè de la tria...desitjo la mort de certa gent? L’argument és molt simple i fruit de mirar pelis dolentes, però l’inquietant era la sensació.

La sensació era de derrota total, de lluitar contra un enemic infinitament superior en forces, era impotència pura. Sensació d’estar atrapat. Sensació que per molt que m’esforces, corres o lluites, només intentava allargar una mica l’inevitable.

Si ens posem a analitzar el somni, podríem arribar a diverses conclusions:

- Potser ahir vaig sopar alguna cosa en mal estat (podria ser, donada la meva economia de guerra, em cal estirar molt algunes coses i la tonyina del Mercadona feia una mica de mala pinta)

- Potser somio que m’ataquen perquè allibero ràbia i frustració. Sento que s’està essent injust amb mi i em sento vulnerable i estressat. Pot ser que m’enfronti a un moment de canvis i incerteses a la vida. Tot això segons Freud!

Podria ser que l’excés de responsabilitats compensats amb una merda de sou m’estiguin cremant? Podria ser que m’estigui afartant de tot plegat? Podria ser només un mal dia? L’enfonsament de la zona euro m’està afectant a nivell personal? Estic somatitzant la crisi? Tinc poders d’endeví i he visionat una futura guerra mundial (darrera una gran crisi, històricament hi ha hagut una gran guerra des dels segles, dels segles, amén)?

En tot cas, donem gràcies a que els Mossos d’Esquadra no fan controls de somnolència, perquè avui anant a la feina era més perillós que si portés 2 copes de més. Quina seria l’equivalència? Quantes hores de manca de descans donarien positiu en un control de somnolència? Caldria multar? O només obligant el conductor a pujar a la furgoneta d’atestats, donar-li un coixí, allitar-lo i cantar-li una cançó de bressol ja n’hi hauria prou? No donem idees, que els Mossos també van escassos i excuses per multar no en falten.

Potser també podria provar de donar-li forma al somni. No se si en podríem fer algun tipus de pel•lícula americana d’adolescents i terror. Si tenim sort i agafem protagonistes de bon veure, nois amb força bíceps i noies que ensenyin una mica el mamellar, encara faríem caixa i podríem fer-ne seqüeles!

També és podria fer algun tipus de novel•la. Però com diria el Messi del Crackovia, que és llegir? Tothom pot mirar la televisió però molta menys gent pot llegir un llibre.

Perquè limitar l’abast i la dimensió de la meva creació dirigint-la només a uns pocs afortunats? Qui escriu un llibre limita la seva repercussió, ni que sigui una obra mestra la gaudiran la milionèsima part de gent que qualsevol pel•lícula basura. O qualsevol anunci de detergent.

Només una petició per acabar, algun “coach” a la sala?

Per no fer, ja no fa ni calor al juliol.

La notícia del dia seran els importants aiguats que han causat problemes de mobilitat a Barcelona, que si el metro inundat en algun tram, que si cues d’entrada, que si una topada...

Suposo que a hi ha ordres de despistar una mica el personal, res de parlar de prima de risc, d’analitzar el delicat estat de la zona euro o de qüestionar el desorbitat deute de Castilla la Manxa.

Aquest últim punt es esfereïdor, totes les capitals de província unides per AVE, un AVE que porta 12 passatgers al dia i s’ha de tancar, un aeroport de Ciudad Real que ha costat més que el de Barcelona i porta menys passatgers que el d’Alguaire, un equip d’handbol que ho guanyava tot pagat amb diners públics i que ara han subhastat i se l’han quedat a Madrid... i mentre aquí, cop de tisora i més cop de tisora. Ahhh!! No ens fem mala sang!

Però el més important, és que no fa estiu. A l’ambient es respira un aire rarot, tothom ensuma la por i la incertesa però fa veure que no passa res. És un ambient pre-alguna cosa, però no se sap quina.

Es veu venir que passaran coses grosses i que no seran bones. Hi ha un petit estat d’alerta general, la confusió s’apodera dels estats d’ànim i la consigna general és despistar.

Com que no fa calor, els informatius no han de fer aquells “publireportajes” de com combatre-la. Aquelles imatges de la platja, d’una font de Sevilla amb gent remullant-se i un termòmetre marcant els 40º. El “pueblo llano” explicant el malament que a dormit, la calor mai vista que està passant i relatant els seus secrets per combatre la calor. El final solen ser els consells: no fer exercici físic ni grans esforços al sol, posar l’aire condicionat i dutxar-se de tant en tant. Perfecte!

Ja que són tan bona gent i tan paternalistes, que ens facin “publireportajes” de com viure amb sous de merda, de com relativitzar que la meitat dels coneguts o estan a l’atur o han canviat de feina els darrers dos anys o de com viure veient que les hipoteques encadenen un país a pagar als bancs per unes propietats que no valen el que en paguen.

Ja els dono unes idees. Podrien vendre com de divertit és no comprar objectes nous i reparar els vells una i altra vegada (s’obre el teló i es veu una família unida cosint roba i arreglant una bici oxidada de l’avi). Com de divertit és perdre el pis i tornar a casa els pares, que et fan el dinar i et renten la roba. Com de divertit és estar a l’atur a l’estiu, ja se sap, l’estiu és per als nens, els mestres i els aturats!!

Quina feinada li espera al Barça aquesta any! Haurà de jugar molt bé per tapar la realitat, que s’entesta a posar-se molt dura.

Qui dia passa, anys empeny.

Ara fa un any que un milió i mig de catalans segons fons creïbles, i uns pocs milers segons fons governamentals, van sortir al carrer per dir ja n’hi ha prou que ens fotin el pèl.

Gent de tot Catalunya, va gastar un dia del seu temps lliure (això avui en dia és un gran sacrifici) per anar a la capital a cridar que ja n’estaven farts, tips i avorrits que se’n fotessin d’ells a la cara. La gent cridava Independència!! No cridava visca l’estatut, no volem un estatut retallat o volem un federalisme asimètric!

Avui encara diuen les enquestes que més d’un 40% dels catalans votarien “si” en un hipotètic referèndum sobre la independència del país. Mentre, el principal partit que havia defensat l’independentisme, ha perdut tota la credibilitat i pateix daltabaix electoral darrera patacada interna mentre pensa que vol ser de gran.

Vivim en un món convuls on abans d’ahir va aparèixer un nou estat (Sudan del Sud) i on contínuament passen coses que ningú havia previst ni imaginat, però els catalans ens pregunten que ha de passar perquè passi alguna cosa a casa nostra.

Veurem rescatar econòmicament a mig Europa, veurem la pitjor crisi en dècades, veurem els EUA fer suspensió de pagaments?, veurem crear nous estats, veurem papes que son santificats perquè en vida feien miracles (haver-los televisat, una audiència brutal i les esglésies a petar de nens amb la samarreta de Joan Pau II!), veiem bodes reals, veiem de tots i més cada dia, però tots sabem que no veurem a mig o curt termini res seriós sobre la independència de Catalunya.

En aquest món pot passar de tot. Però no la independència de Catalunya.

L’home anirà a Mart, esclatarà una gran guerra per distreure de la crisi, Rafel Nadal guanyarà 10 Grand Slam més, canviarem 5 cops més de president de la Generalitat, però molt em temo, que la independència de Catalunya seguirà al mateix lloc.

I anar passant dies i més dies, i sense que ningú escolti aquell munt de gent que va dir que n’estava fins als collons de tot plegat.

Vaig a refugiar-me a la meva ment recordant el darrer dia de platja, que la realitat és tan còmica que sembla que no pugui ser veritat.

El per què de tot plegat.

Després d’un petit i merescudíssim break mental per no caure en el delirius tremens total, i encara amb les neurones a mig gas, un article senzill de pinzellades en forma de dubtes.

Després de conversar amb gent vària i obrir mínimament la ment durant els dies del pont de Sant Joan,el personal de la redacció s’ha quedat sense entendre algunes coses del funcionament del sistema.

Com diria el tarat que han triat a Madrid perquè faci el pallasso i distregui el personal mentre no paren de perdre, enumerarem una sèrie de “po ques”.

• Per què Grècia ha tornat a caure? Serviran d’alguna cosa les mesures de putejar tota una generació i destrossar la classe mitjana? S’estan sembrant les llavors per una futura revolució? Està tot planificat o són així de rucs tots els dirigents europeus, economistes i fauna variada que pren decisions de macroeconomia?

• Per què no es demanen uns mínim per ser alcalde d’un municipi? Per què qualsevol empresari respon amb el patrimoni o la ruïna per una mala gestió, i un alcalde torna a casa i no passa res? Per què qualsevol personatge inculte pot ocupar una alcaldia, hipotecar i destrossar el futur d’un municipi, embutxacar tant com pugui, i al perdre tornar a casa i aquí no ha passat res?

• Per què una generació perfectament formada, pateix uns sous miserables, condicions de treball penoses, dubta de tenir mai una jubilació, no té accés a l’habitatge i difícilment assolirà mai el nivell de la generació anterior?

• Per què en quinze anys el poder adquisitiu s’ha reduït d’una manera tan dràstica?

• Per què s’ha potenciat el viure de la gossada i la subvenció? Per què algú que s’ho sap muntar bé cobrant subvencions i ajudes vàries i treballant mínimament en negre, té un sou igual o superior a un mileurista amb carrera i tres idiomes que treballa 10 hores diàries?

• Per què seguirem de festa fins 10 minuts abans del negre abisme? Per què la majoria ignorarem el perill mentre puguem anar de vacances?

Qui té la culpa de tot plegat és molt complicat de dir, suposo que són diversos els culpables i moltes les excuses que tindrien per justificar-se.

El que sí és senzill d’afirmar, és que els culpables de la crisi o el mal funcionament del sistema, no en pateixen ni patiran els efectes, i no pagaran per tot el mal que han fet.