Atrapats de moment al país de la pandereta, fins que no acabi la transició nacional cap a l’estat propi que farà un partit no independentista (al loro!). Això comença a semblar el PSC i els estats federals asimètrics.
Al sud de país de la pandereta, el PSOE després d’arruïnar-ho tot durant anys, ha venut el missatge de la por. Si venen els altres, s’han acabat les peonades i viure del cuento, s’haurà de treballar! I nens, mentre esclatava l’escàndol dels ERES i el xòfer del jefe explicava que es gastaven 25.000€ de diner públic en putes i drogues cada mes, el PSOE casi guanya les eleccions!!
Sembla increïble però tot pot passar al país de la pandereta!! Al país de la pandereta fan parcs temàtics on no hi va ningú (Terra Mítica, Warner Madrid), Copa Amèrica de Vela, F-1, AVES que viatgen buits entre ciutats fantasma (cada Km d’AVE costa 100.000€ de manteniment anual). I a munyir la mamella catalana!
I ara el país de la pandereta, amb els brillants líders dels sindicats i l’oposició al capdavant, vol muntar una vaga general sense saber per a què.
Reforma laboral, retallades... quan ingresses 10 i gastes 15 i no tens accés al crèdit, no queda més que retallar. Aquesta és una veritat absoluta que fins i tot els parvulets ja coneixen! Prou de dir que es pot fer d’una altra manera, que diguin quina perquè no existeix. Això semblen els gamusinos o el ratolinet de les dents, que ja no tenim 5 anys! Prou de tractar-nos com a tontets!
Espero que ningú segueixi aquesta vaga inútil i malaltissa. Inútil perquè no servirà de res i no pot servir de res. Algú ha vist les que han muntat a Grècia? De que han servit’ De que han servit a Portugal, Irlanda, Gran Bretanya? Algú creu que les vagues serviran per no tornar el deute i ser més temps irresponsables?
Cada mes necessitem diners per pagar les factures. Els deixi el BCE, Goldman Sachs o qui sigui. I aquesta gent vol seriositat. I punt. I ja podem fer el que vulguem, només cal mirar Grècia. No els tremolaran les cames si ens han de deixar caure.
La vaga és malaltissa perquè la convoquen uns sindicats instal•lats en el passat, inútils i malalts. Els líders sindicals guanyen fins a 200.000€ mensuals i formen part dels consell d’administració dels bancs. Quin collons de comunisme pregonen? Que feien mentre manava el PSOE i es triplicava l’atur?
No podem justificar el paper d’aquesta colla de paràsits. Quan sapiguem el resultat de la vaga, 30 milions de treballadors segons els sindicats i 30 mil segons el govern, podrem saber fins a quin punt estem malalts com a societat.
El millor fins al moment ha estat la reunió del Comitè d’Empresa de l’Empresa on treballo. Es va pretendre coartar el dret individual a vaga, votant si es feia o no vaga en grup. El millor és que la majoria va decidir acatar la decisió que prengués l’assemblea (pensant que sortiria no a la vaga), i molt pocs vam dir que faríem el que ens sembles a títol individual. Doncs bé, va sortir anar a la vaga, i ara molta gent farà vaga de forma segrestada per la majoria. Majoria molt poc majoritària en una reunió d’un Comitè on no van assistir ni la meitat dels treballadors.
Sabeu que podeu fer si no voleu resoldre mai un problema? Crear una assemblea per debatre-ho!
Ni pensar per nosaltres mateixos ja no sabem. El que faci la majoria, així em deixo portar...
Doncs molt bé! Vaig a mirar Gran Hermano a veure si la Milà torna a ensenyar el cul...
dimecres, 28 de març del 2012
dilluns, 26 de març del 2012
Guardiola i la teoria de la rosa al coixí.
El problema del Barça d’en Pep és un problema de deixar el llistó massa alt. L’amic d’un conegut, home de gran saviesa i grans teories empíriques sobre el funcionament de la psique humana, descriu perfetament aquesta problemàtica en la seva “Teoria de la rosa al coixí”.
Aquesta teoria, formulada fruit de l’assaig continuat amb una anàlisi acurada de l’èxit-fracàs, està a punt de canviar les relacions entre homes i dones d’una forma definitiva. Sembla que les repercussions per la societat, seran més importants que la invenció de la roda, la domesticació del gat o el descobriment de la viagra (que va portar associat la creació de l’spam, un altre gran invent).
La Teoria de la rosa al coixí, de gran extensió i complexitat, es podria resumir a grans trets de la forma següent:
Opció 1:
En l’inici d’una relació idíl•lica, un noi al llevar-se deixa una rosa al coixí de la seva nova parella. La noia, contenta davant la perspectiva d’una nova relació que funciona, queda molt contenta davant el regal. Arriba a la feina i explica a les seves companyes la gran relació que està començant i el terriblement detallista que és el seu xicot.
Durant els següents 39 dies, cada matí hi ha una rosa al coixí. La relació, que funciona perfectament a part de la rosa, es consolida i tot són flors i violes.
El dia 40, el noi no té temps de comprar la rosa. La noia, s’estranya i es posa trista. Arriba a la feina i exposa els seus dubtes a les companyes. Alguna cosa ha canviat. Quan arriben a casa al vespre, el noi es rebut amb una mica d’hostilitat i cosit a preguntes. Passa alguna cosa? Estàs bé? No m’estaràs enganyant?
Resultat: Després d’una inversió de 39 roses i passar 40 dies a un nivell de relació excel•lent, per un dia sense rosa té una petita crisi de parella.
Opció 2:
En l’inici d’un relació idíl•lica, un noi al llevar-se no deixa cap rosa al coixí de la seva nova parella. La noia, contenta davant la perspectiva d’una nova relació que funciona, ni s’adona que no té cap regal. Arriba a la feina i explica a les seves companyes la gran relació que està començant, i no pensa gaire en si el seu xicot és detallista o no.
Durant els següents 39 dies, cap matí hi ha una rosa al coixí. La relació, que funciona perfectament sense roses, es consolida i tot són flors i violes.
El dia 40, per celebrar tal efemèride, el noi compra una rosa. La noia, davant una relació sensacional que encara millora gràcies al regal, està terriblement contenta. Arriba a la feina i explica a les companyes l’esplèndida relació que té, i que el seu nou xicot encara té més virtuts, és detallista. Quan arriben a casa al vespre, el noi es rebut amb un conjunt nou de transparències i una vetllada de sexe. Cada cop estem millor! Gràcies per un regal tan especial.
Resultat: Després d’una inversió d’una rosa i passar 40 dies a un nivell de relació de notable-alt, amb una sola rosa s’arriba a la màxima excel•lència.
Nota: Es pot substituir noi per noia i noia per noi (també serveixen les opcions noi-noi i noia-noia). Es pot substituir la rosa per un diari esportiu. No cal buscar excuses de gènere a la teoria, parlem de relacions interpersonal. La rosa és un objecte senzill, apreciat per qui la rep i que es pot regalar a diari. En pots dir rosa, en pots dir diari Sport.
En general i a la vida, tot depèn de l’alçada a la qual has deixat el llistó i les expectatives que has creat. La clau es troba en què no s’esperi gran cosa de tu, qualsevol petit triomf serà l’hòstia!! En general, la memòria per les coses s’ha perdut totalment, la voràgine en la que vivim fa que el que va passar fa 2 mesos sembli del segle passat! Aviat ningú es recordarà del senyor Millet, d’aquí quatre dies ja farà pregons de festa Major i li donaran alguna Creu de Sant Jordi més.
Així, al pobre Pep li ha passat el mateix, 13 de 16 en títols en tres temporades (llistó altíssim, expectatives desmesurades), però la Lliga es complica i tothom murmura. Al senyor Mourinho li passa el contrari, ho perd gairebé tot i el Barça sempre n’hi fot un sac (guanyar sobrats al Bernabeu ja és costum, llisto molt baix, poca expectativa), però quan sembla que guanyarà el darrer títol, tot són rialles.
Igualment, aquest any tornarem a fer el triplet i compte amb el partit de Lliga al Camp Nou. Allà, explotarà tota la injustícia i si el Madrid arriba, com arribarà, a menys de 3 punts, els caurà una saca de gols històrica. Mourinho marxarà aquest any sense guanyar res i amb uns darrers mesos plens d’humiliacions. He dit.
Per tant, si som suficientment savis, sabrem veure la diferència i no ho trinxarem tot.
Això ja li va passar al gran Laporta, un any després de guanyar Lliga i Champions, moció de censura. Esperem no fer-li al mateix al gran Guardiola.
Dit això! A escalfar motors per la vaga general! Companys comunistes, esmolen les pancartes i memoritzem bé els nostres pamflets amb eslògans de la lluita de classes!!
Aquesta teoria, formulada fruit de l’assaig continuat amb una anàlisi acurada de l’èxit-fracàs, està a punt de canviar les relacions entre homes i dones d’una forma definitiva. Sembla que les repercussions per la societat, seran més importants que la invenció de la roda, la domesticació del gat o el descobriment de la viagra (que va portar associat la creació de l’spam, un altre gran invent).
La Teoria de la rosa al coixí, de gran extensió i complexitat, es podria resumir a grans trets de la forma següent:
Opció 1:
En l’inici d’una relació idíl•lica, un noi al llevar-se deixa una rosa al coixí de la seva nova parella. La noia, contenta davant la perspectiva d’una nova relació que funciona, queda molt contenta davant el regal. Arriba a la feina i explica a les seves companyes la gran relació que està començant i el terriblement detallista que és el seu xicot.
Durant els següents 39 dies, cada matí hi ha una rosa al coixí. La relació, que funciona perfectament a part de la rosa, es consolida i tot són flors i violes.
El dia 40, el noi no té temps de comprar la rosa. La noia, s’estranya i es posa trista. Arriba a la feina i exposa els seus dubtes a les companyes. Alguna cosa ha canviat. Quan arriben a casa al vespre, el noi es rebut amb una mica d’hostilitat i cosit a preguntes. Passa alguna cosa? Estàs bé? No m’estaràs enganyant?
Resultat: Després d’una inversió de 39 roses i passar 40 dies a un nivell de relació excel•lent, per un dia sense rosa té una petita crisi de parella.
Opció 2:
En l’inici d’un relació idíl•lica, un noi al llevar-se no deixa cap rosa al coixí de la seva nova parella. La noia, contenta davant la perspectiva d’una nova relació que funciona, ni s’adona que no té cap regal. Arriba a la feina i explica a les seves companyes la gran relació que està començant, i no pensa gaire en si el seu xicot és detallista o no.
Durant els següents 39 dies, cap matí hi ha una rosa al coixí. La relació, que funciona perfectament sense roses, es consolida i tot són flors i violes.
El dia 40, per celebrar tal efemèride, el noi compra una rosa. La noia, davant una relació sensacional que encara millora gràcies al regal, està terriblement contenta. Arriba a la feina i explica a les companyes l’esplèndida relació que té, i que el seu nou xicot encara té més virtuts, és detallista. Quan arriben a casa al vespre, el noi es rebut amb un conjunt nou de transparències i una vetllada de sexe. Cada cop estem millor! Gràcies per un regal tan especial.
Resultat: Després d’una inversió d’una rosa i passar 40 dies a un nivell de relació de notable-alt, amb una sola rosa s’arriba a la màxima excel•lència.
Nota: Es pot substituir noi per noia i noia per noi (també serveixen les opcions noi-noi i noia-noia). Es pot substituir la rosa per un diari esportiu. No cal buscar excuses de gènere a la teoria, parlem de relacions interpersonal. La rosa és un objecte senzill, apreciat per qui la rep i que es pot regalar a diari. En pots dir rosa, en pots dir diari Sport.
En general i a la vida, tot depèn de l’alçada a la qual has deixat el llistó i les expectatives que has creat. La clau es troba en què no s’esperi gran cosa de tu, qualsevol petit triomf serà l’hòstia!! En general, la memòria per les coses s’ha perdut totalment, la voràgine en la que vivim fa que el que va passar fa 2 mesos sembli del segle passat! Aviat ningú es recordarà del senyor Millet, d’aquí quatre dies ja farà pregons de festa Major i li donaran alguna Creu de Sant Jordi més.
Així, al pobre Pep li ha passat el mateix, 13 de 16 en títols en tres temporades (llistó altíssim, expectatives desmesurades), però la Lliga es complica i tothom murmura. Al senyor Mourinho li passa el contrari, ho perd gairebé tot i el Barça sempre n’hi fot un sac (guanyar sobrats al Bernabeu ja és costum, llisto molt baix, poca expectativa), però quan sembla que guanyarà el darrer títol, tot són rialles.
Igualment, aquest any tornarem a fer el triplet i compte amb el partit de Lliga al Camp Nou. Allà, explotarà tota la injustícia i si el Madrid arriba, com arribarà, a menys de 3 punts, els caurà una saca de gols històrica. Mourinho marxarà aquest any sense guanyar res i amb uns darrers mesos plens d’humiliacions. He dit.
Per tant, si som suficientment savis, sabrem veure la diferència i no ho trinxarem tot.
Això ja li va passar al gran Laporta, un any després de guanyar Lliga i Champions, moció de censura. Esperem no fer-li al mateix al gran Guardiola.
Dit això! A escalfar motors per la vaga general! Companys comunistes, esmolen les pancartes i memoritzem bé els nostres pamflets amb eslògans de la lluita de classes!!
dilluns, 19 de març del 2012
Dubte: La generació actual ho té més difícil que l’anterior?
Abans de començar a parlar de l’esperpèntica vaga general del dia 29, que ja hi haurà temps, voldria debatre sobre la pregunta que llenço a l’encapçalament.
A la meva feina és un debat bastant repetitiu. Per una banda, els majors de 40 anys i per l’altra els menors. Cal tenir en compte que no és exactament un reflex de la societat, és una mostra tancada i poc aleatòria, d’individus amb formació i amb aparent ambició.
El majors de 40 anys defensen que ells ho van tenir més difícil. Hi havia molt d’atur, l’interès dels crèdits era molt alt, no feien grans vacances ni sabien el que era un forfait... Així, treballant tenaçment al llarg dels anys han arribat a tenir un pis o casa, feines ben pagades, 2 o 3 fills i ara poden fer viatges en família.
La gent que ronda la trentena i viatja cap a la quarantena, està molt frustrada. Pisos cars que no acabarà de pagar fins la jubilació (no parlem de xalets amb piscina), feines insegures i mal pagades, col•leccionistes de mèrits acadèmics que no serveixen per gran cosa per progressar laboralment....que això si, fan sopars de tant en tant fora de casa, van a esquiar, fan algun viatge.
Malacostumats? Ho han tingut massa fàcil? Paguen els excessos de la generació anterior?
Sigui com sigui, servidor defensa que amb el que gasta amb sopars, viatges i oci en general, ben just podria pagar els bolquers. I no podria pagar ni la quota mensual d’un menjador escolar. Per tant, fer sacrificis en aquest sentit, tampoc canviaria gens la situació de no poder fer plans de futur.
En una època on més formació no vol dir més oportunitat laborals i amb poques possibilitats de trobar una feina més ben pagada, que li queda al jovent a part d’esperar que tot millori?
I esperar que tot millori que significa? Deixar per d’aquí 10 anys el que toca fer ara? Amb 10 anys n’hi haurà prou?
Sembla més que evident que la generació anterior ho ha tingut molt més fàcil. La trajectòria ha estat de menys a més en ingressos, seguretat laboral, drets socials... i ha acabat vivint a crèdit i condicionant la generació actual a pagar-los.
Sembla més que evident que la generació actual té moltes probabilitats de viure pitjor que la generació anterior, d’anar de més a menys en ingressos, seguretat laboral, drets socials, nivell de vida...
I crec que això posa seriosament en dubte el futur del model social actual. Qui pagarà les pensions? Qui mantindrà la societat del benestar? Qui mantindrà la natalitat? Qui consumirà per mantenir els negocis oberts?
La generació anterior copa les feines mitges-altes i manté un tap difícil de superar. Desfasats digitalment en gran part i incapaços de ser competitius en el món globalitzat, llastren el futur d’empreses.
Diuen que per sortir de les crisis cal donar les regnes d’una societat a la joventut.
Però potser això no és així, i la generació anterior ho va tenir tan o més difícil que l’actual...
Si algú em vol il•luminar, em farà un favor.
A la meva feina és un debat bastant repetitiu. Per una banda, els majors de 40 anys i per l’altra els menors. Cal tenir en compte que no és exactament un reflex de la societat, és una mostra tancada i poc aleatòria, d’individus amb formació i amb aparent ambició.
El majors de 40 anys defensen que ells ho van tenir més difícil. Hi havia molt d’atur, l’interès dels crèdits era molt alt, no feien grans vacances ni sabien el que era un forfait... Així, treballant tenaçment al llarg dels anys han arribat a tenir un pis o casa, feines ben pagades, 2 o 3 fills i ara poden fer viatges en família.
La gent que ronda la trentena i viatja cap a la quarantena, està molt frustrada. Pisos cars que no acabarà de pagar fins la jubilació (no parlem de xalets amb piscina), feines insegures i mal pagades, col•leccionistes de mèrits acadèmics que no serveixen per gran cosa per progressar laboralment....que això si, fan sopars de tant en tant fora de casa, van a esquiar, fan algun viatge.
Malacostumats? Ho han tingut massa fàcil? Paguen els excessos de la generació anterior?
Sigui com sigui, servidor defensa que amb el que gasta amb sopars, viatges i oci en general, ben just podria pagar els bolquers. I no podria pagar ni la quota mensual d’un menjador escolar. Per tant, fer sacrificis en aquest sentit, tampoc canviaria gens la situació de no poder fer plans de futur.
En una època on més formació no vol dir més oportunitat laborals i amb poques possibilitats de trobar una feina més ben pagada, que li queda al jovent a part d’esperar que tot millori?
I esperar que tot millori que significa? Deixar per d’aquí 10 anys el que toca fer ara? Amb 10 anys n’hi haurà prou?
Sembla més que evident que la generació anterior ho ha tingut molt més fàcil. La trajectòria ha estat de menys a més en ingressos, seguretat laboral, drets socials... i ha acabat vivint a crèdit i condicionant la generació actual a pagar-los.
Sembla més que evident que la generació actual té moltes probabilitats de viure pitjor que la generació anterior, d’anar de més a menys en ingressos, seguretat laboral, drets socials, nivell de vida...
I crec que això posa seriosament en dubte el futur del model social actual. Qui pagarà les pensions? Qui mantindrà la societat del benestar? Qui mantindrà la natalitat? Qui consumirà per mantenir els negocis oberts?
La generació anterior copa les feines mitges-altes i manté un tap difícil de superar. Desfasats digitalment en gran part i incapaços de ser competitius en el món globalitzat, llastren el futur d’empreses.
Diuen que per sortir de les crisis cal donar les regnes d’una societat a la joventut.
Però potser això no és així, i la generació anterior ho va tenir tan o més difícil que l’actual...
Si algú em vol il•luminar, em farà un favor.
dilluns, 12 de març del 2012
Avall que fa baixada...
Mentre el país s’enfonsa en una crisi econòmica, social i moral sense precedents, on tot tremola en una crisi que tot just acaba de començar, el soroll continua amagant qualsevol tipus de debat.
Cap sector no vol perdre cap privilegi. Una família que cobra 800€ de PIRMI (Renda Mínima d’Inserció) a perpetuïtat sense oferir res canvi a la societat, troba injust perdre la més mínima prestació. Un conductor del metro que cobra 50.000€ bruts anuals, troba totalment injust que li suprimeixin cap de les seves 17 pagues.
Doncs resulta, que la gran massa de gent jove d’aquest país de pandereta, preparada i amb ganes de treballar, troba injust que li prenguin el pèl!
És injust pels que ara comencen la universitat haver de pagar matrícules més altes. És injust trobar-se un atur juvenil de més del 50%. És injust haver hagut de pagar morterades pels pisos. És injust el renunciar a projectes personals i familiars per la greu situació econòmica.
Però aquest càstig sever que està recaient i caurà sobre una generació afectarà tota la societat. Pagarem molts impostos, però no per tenir serveis públics, sinó per pagar els interessos del deute contret per la generació anterior.
Una generació, la del 68, que s’omple la boca de moltes coses però no és exemple de res. Tan córrer davant dels grisos i el dictador va morir tranquil•lament i calentet al seu llit. L’únic dictador de tot Europa que va poder tenir aquest privilegi. Tan amor lliure i tanta pau, han degenerat en deixar una herència miserable als que venen darrere.
Molt bé. Una generació llastrada a corregir els excessos de l’anterior. Doncs que algú tingui en compte que aquesta generació amb tant atur i feines de merda i mal pagades, no tindrà tants fills i no pagarà tants impostos i farà inviable l’estat del benestar.
Mantenir els pares a una residència? Algú ha mirat qual val això? El fill únic mileurista pagarà això als seus dos progenitors? Ho pagarà l’estat? No em feu riure.
La caiguda cada cop és més en picat i només es discuteixen autèntiques bajanades. Sembla que ningú vulgui arreglar res de res, que esperem que passi el que hagi de passar i mentrestant intentem divertir-nos tan com puguem. Cardem que el món s’acaba!
Exigeixo als que manen el meu país, Catalunya, que siguin valents com no ho han estat mai al llarg de la història. O fem un pas endavant i som un país de veritat (cosa que tampoc acabaria totalment amb els nostre problemes econòmics) o ens en faran fer tres endarrere i desapareixerem.
Als moments durs es quan cal treure l’orgull com a individu i com a poble. Cal prendre decisions dures, difícils i impopulars i cal ser molt valent. Però el temps s’acaba.
Tic, tac, tic, tac....
Farem alguna cosa? Siii!!! Una vaga general!!!
Per desgràcia, no és un acudit.
Cap sector no vol perdre cap privilegi. Una família que cobra 800€ de PIRMI (Renda Mínima d’Inserció) a perpetuïtat sense oferir res canvi a la societat, troba injust perdre la més mínima prestació. Un conductor del metro que cobra 50.000€ bruts anuals, troba totalment injust que li suprimeixin cap de les seves 17 pagues.
Doncs resulta, que la gran massa de gent jove d’aquest país de pandereta, preparada i amb ganes de treballar, troba injust que li prenguin el pèl!
És injust pels que ara comencen la universitat haver de pagar matrícules més altes. És injust trobar-se un atur juvenil de més del 50%. És injust haver hagut de pagar morterades pels pisos. És injust el renunciar a projectes personals i familiars per la greu situació econòmica.
Però aquest càstig sever que està recaient i caurà sobre una generació afectarà tota la societat. Pagarem molts impostos, però no per tenir serveis públics, sinó per pagar els interessos del deute contret per la generació anterior.
Una generació, la del 68, que s’omple la boca de moltes coses però no és exemple de res. Tan córrer davant dels grisos i el dictador va morir tranquil•lament i calentet al seu llit. L’únic dictador de tot Europa que va poder tenir aquest privilegi. Tan amor lliure i tanta pau, han degenerat en deixar una herència miserable als que venen darrere.
Molt bé. Una generació llastrada a corregir els excessos de l’anterior. Doncs que algú tingui en compte que aquesta generació amb tant atur i feines de merda i mal pagades, no tindrà tants fills i no pagarà tants impostos i farà inviable l’estat del benestar.
Mantenir els pares a una residència? Algú ha mirat qual val això? El fill únic mileurista pagarà això als seus dos progenitors? Ho pagarà l’estat? No em feu riure.
La caiguda cada cop és més en picat i només es discuteixen autèntiques bajanades. Sembla que ningú vulgui arreglar res de res, que esperem que passi el que hagi de passar i mentrestant intentem divertir-nos tan com puguem. Cardem que el món s’acaba!
Exigeixo als que manen el meu país, Catalunya, que siguin valents com no ho han estat mai al llarg de la història. O fem un pas endavant i som un país de veritat (cosa que tampoc acabaria totalment amb els nostre problemes econòmics) o ens en faran fer tres endarrere i desapareixerem.
Als moments durs es quan cal treure l’orgull com a individu i com a poble. Cal prendre decisions dures, difícils i impopulars i cal ser molt valent. Però el temps s’acaba.
Tic, tac, tic, tac....
Farem alguna cosa? Siii!!! Una vaga general!!!
Per desgràcia, no és un acudit.
dimarts, 6 de març del 2012
Alcem el puny camarades comunistes!
Últimament no passa res d’interessant, el país està mig aturat i vençut. Ja ens la porta fluixa el deute, que els arbitres regalin descaradament la Lliga al Madrid (maleït pallasso d’en Rosell que no sap fer res bé), i si a Grècia la gent no pot comprar ni patates.
La sensació que ha de passar alguna cosa dolenta i que és inevitable ha envaït l’atmosfera quotidiana. Manifestacions que ja no són ni noticia, protestes que ningú segueix, amenaces de vaga general que tothom sap que no canviaran res.
Ara sembla molt obvi que al segle XXI una societat no pot pagar més a l’enguixador o encofrador, que a un metge o llicenciat. Ara tots sabem que jugant a comprar-nos cases i piso cada cop més cars i demanant crèdits no es genera un creixement real.
Molt bé, hem après la lliçó. Llàstima que això no ens servirà per no haver de pagar durant 10 anys els deutes que hem contret.
Per alegrar-me, darrerament escolto les grans solucions a tot plegat que extrec de l’ideal comunista que predica el senyor Herrera, el principal bufó de la cort del rei que anava despullat.
M’agraden els comunistes perquè cauen bé. El Joan Boada va dir que era comunista i això provoca rialles per ridícul, però no fa enfadar. El comunisme és el règim totalitari que més morts ha causat els darrers dos segles, concretament més de 100 milions de persones. Els seus camps d’extermini i treballs forçats han estat els més nombrosos del planeta.
Però com que van guanyar la guerra al nazisme i aquí sempre hem estat antiamericans i pro causes perdudes, ens cauen bé els que diuen disbarats així.
Aquesta gent predica la lluita de classes, la revolució del proletariat, l’abolició de la propietat privada i el compartim germans i treballeu a canvi de res. Però sempre són per compartir les coses dels altres, no les seves, les seves coses només són seves.
A continuació adjunto un breu resum que he trobat per la web amb la situació de la gent comunista i d’esquerres (el senyor Montilla era maoísta i comunista) durant el tripartit:
MONTILLA: Xalet digne de Beverly Hills a Sant Just Desvern. Valorat en 1.8 milions d'euros. Sou de 170.000 euros més 100.000 de la seva dona. 5 fills a l'escola Alemanya .Funcionari en excedència del registre de Sant Joan Despí.
SAURA I MAYOL (Els Ceucescu catalans).
Joan Saura ex treballador de Fecsa i la Mayol psicòloga. Pis a Gràcia, pis a la Diagonal, i casa al Port de la Selva . Sou de 120.000 euros per ell i 100.000 ( s'oblida de les dietes, consell d'administració...)per ella. Ell amb càrrecs oficials des de 1979. Però tot de bon rotllo.
JORDI MIRALLES: Ex carter en excedència . Secretari de la Mesa del Parlament : 90.000 i cotxe oficial Audi A6 . Disfruta d'un iot amarrat a Por Ginesta de Sitges.
CAROD ROVIRA. Funcionari en Excedència de la Generalitat. S'ha comprat un pis amb una hipoteca de 600.000 euros.
ERNEST BENACH. Jardiner en excedència de l'ajuntament de Reus ( no és broma ). President del Parlament. Sou vitalici de 150.000 euros.
PERE PORTABELLA: Militant d'IC, senador, president del Consell Nacional. Familiars dels propietaris de Danone. Casa a Llofriu (Empordà) i famós pel "suquet del Portabella". Cineasta (?). Però molt progre i comunista.
HIGINI CLOTES I CIERCO. Diputat socialista des de la primera legislatura al Parlament. Membre d'unes de les famílies més riques d'Andorra. Juga a Golf, Vesteix d'Armani i amb casa a Eivissa.
Només pregunto, oh camarades comunistes, on m’he d’apuntar per utilitzar el xalet del Montilla, el iot del Miralles o la casa a Eivissa de l’Higini? Va per ordre d’inscripció? Es fa un sorteig?
Sense saber massa com funciona, em demano el iot per tot l’agost!!! No se... he de fer-me un carnet? Pagar quota? Hi ha permanència o puc canviar quan vulgui?
M’envieu a casa l’ideari i els pamflets o m’ho busco per internet?
Amics comunistes, amb il•lusió!! A lluitar per aconseguir que els vostres dirigents segueixin enriquint-se i predicant hipocresia!
La sensació que ha de passar alguna cosa dolenta i que és inevitable ha envaït l’atmosfera quotidiana. Manifestacions que ja no són ni noticia, protestes que ningú segueix, amenaces de vaga general que tothom sap que no canviaran res.
Ara sembla molt obvi que al segle XXI una societat no pot pagar més a l’enguixador o encofrador, que a un metge o llicenciat. Ara tots sabem que jugant a comprar-nos cases i piso cada cop més cars i demanant crèdits no es genera un creixement real.
Molt bé, hem après la lliçó. Llàstima que això no ens servirà per no haver de pagar durant 10 anys els deutes que hem contret.
Per alegrar-me, darrerament escolto les grans solucions a tot plegat que extrec de l’ideal comunista que predica el senyor Herrera, el principal bufó de la cort del rei que anava despullat.
M’agraden els comunistes perquè cauen bé. El Joan Boada va dir que era comunista i això provoca rialles per ridícul, però no fa enfadar. El comunisme és el règim totalitari que més morts ha causat els darrers dos segles, concretament més de 100 milions de persones. Els seus camps d’extermini i treballs forçats han estat els més nombrosos del planeta.
Però com que van guanyar la guerra al nazisme i aquí sempre hem estat antiamericans i pro causes perdudes, ens cauen bé els que diuen disbarats així.
Aquesta gent predica la lluita de classes, la revolució del proletariat, l’abolició de la propietat privada i el compartim germans i treballeu a canvi de res. Però sempre són per compartir les coses dels altres, no les seves, les seves coses només són seves.
A continuació adjunto un breu resum que he trobat per la web amb la situació de la gent comunista i d’esquerres (el senyor Montilla era maoísta i comunista) durant el tripartit:
MONTILLA: Xalet digne de Beverly Hills a Sant Just Desvern. Valorat en 1.8 milions d'euros. Sou de 170.000 euros més 100.000 de la seva dona. 5 fills a l'escola Alemanya .Funcionari en excedència del registre de Sant Joan Despí.
SAURA I MAYOL (Els Ceucescu catalans).
Joan Saura ex treballador de Fecsa i la Mayol psicòloga. Pis a Gràcia, pis a la Diagonal, i casa al Port de la Selva . Sou de 120.000 euros per ell i 100.000 ( s'oblida de les dietes, consell d'administració...)per ella. Ell amb càrrecs oficials des de 1979. Però tot de bon rotllo.
JORDI MIRALLES: Ex carter en excedència . Secretari de la Mesa del Parlament : 90.000 i cotxe oficial Audi A6 . Disfruta d'un iot amarrat a Por Ginesta de Sitges.
CAROD ROVIRA. Funcionari en Excedència de la Generalitat. S'ha comprat un pis amb una hipoteca de 600.000 euros.
ERNEST BENACH. Jardiner en excedència de l'ajuntament de Reus ( no és broma ). President del Parlament. Sou vitalici de 150.000 euros.
PERE PORTABELLA: Militant d'IC, senador, president del Consell Nacional. Familiars dels propietaris de Danone. Casa a Llofriu (Empordà) i famós pel "suquet del Portabella". Cineasta (?). Però molt progre i comunista.
HIGINI CLOTES I CIERCO. Diputat socialista des de la primera legislatura al Parlament. Membre d'unes de les famílies més riques d'Andorra. Juga a Golf, Vesteix d'Armani i amb casa a Eivissa.
Només pregunto, oh camarades comunistes, on m’he d’apuntar per utilitzar el xalet del Montilla, el iot del Miralles o la casa a Eivissa de l’Higini? Va per ordre d’inscripció? Es fa un sorteig?
Sense saber massa com funciona, em demano el iot per tot l’agost!!! No se... he de fer-me un carnet? Pagar quota? Hi ha permanència o puc canviar quan vulgui?
M’envieu a casa l’ideari i els pamflets o m’ho busco per internet?
Amics comunistes, amb il•lusió!! A lluitar per aconseguir que els vostres dirigents segueixin enriquint-se i predicant hipocresia!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)