Debat de tonteries generals.

Em centraré en el debat de política general que ocupa aquests dies, com a gran tema d’interès per la redacció d’aquest article.

Del Barça del senyor Martino ni en parlo, perquè no em fa ni fu ni fa i cada dia me la porta més fluixa aquest esport de nens queixiques milionaris. Milions d'euros els haurien de guanyar els triatletes o ciclistes, que almenys pateixen una mica. Cada xorrada d’aquests semi-esportistes és noticia en un país amb un 26% d’atur i amb centenars de milers de llicenciats amb idiomes sense possiblitat de progressar.

Quin sentit té el sistema si la teva feina no et permet viure amb dignitat? I que fem? Indignar-nos perquè al Madrid li xiulen un penal inventat al minut 96, com si això no passes tres cops l’any desde fa dècades.

Així, distrets amb tonteries, ens va com ens va.

Tornem, que em desoriento. El debat de política general. Doncs això, tema que sacseja el país després de l’11 de setembre! Després de la gran manifestació, la gent frisa per escoltar polítics amb traje explicant en un discurs llarg, buit i aborrit el mateix de sempre.

Perquè tot serà com sempre. Mas explicarà tot el que ha fet bé (que és molt i molt) i no dirà res del que fa malament. Junqueras explicarà que està d’acord amb moltes coses amb Mas i el renyarà per unes quantes, i no dirà mai que ERC també estava en aquell tripartit que va arruïnar el país per dècades.

Pere Navarro reivindicarà els tripartits, evidenciant que és un talp infiltrat per acabar d’enfonsar el PSC amb aquesta tàctica de dir exactament el que ningú vol sentir.

El PP i Ciutadans ho trobaran tot malament i bramarant que cal bombardejar Catalunya cada 50 anys i que ja va tornant a tocar.

ICV i la CUP explicaran qualsevol deliri sense fonament, com que cal potenciar el comerç just, abolir el deute extern, impulsar el dret a decidir del Tibet o Palestina, anar a fer una cadena humana a la Caixa (amb qui tenen crèdits)...

Cadascú fa el seu paper de l’auca, i cadascú acontenta els seus hooligans radicals.

Crec que per estalviar, i davant de la immensa previsibilitat de tot plegat, els partits han acomiadat els assessors i en tenen un de comú. Aquest personatge, ja escriu els discursos per tots el partits, les rèpliques i les contra rèpliques. Així estalvien i queda l’argument més compacte, al venir tot d’una mateixa ment pensant.

Mentre, els aturats joves i grans, els desnonats, els qui no veuen sortida a tot això, els cada cop més pobres ciutadans de Catalunya, no veuran reflectida cap de les seves misèries al debat.

Només política de paperera i contenidor! 

Un cop va haver-hi una excepció, quan l’any passat i davant la sorpresa general, el president va convocar eleccions. Un oasi dins el desert de quitrà fos! A veure si algú ens sorprèn convocant un referèndum i posant-li data!!

Què tampoc seria tan difícil fer el que demana la gent!

Això sembla que va de veritat!

Després d’un onze de setembre senzillament històric i sensacional, tornem a la calma i als insults i desqualificacions habituals que ens arriben del país dels ignorants.

Espanya és una caricatura de país, un intent de democratitzar la successió d’una dictadura que no va començar malament, però que ha acabat en ruïna econòmica per la suprema ignorància de les elits polítiques i governants.

Perquè les classes dirigents espanyoles, i en menor proporció, però també les catalanes, tenen aquest baix nivell?

Perquè cap polític espanyol sap anglès? Perquè Montilla no sabia ni català?

Part de la culpa també la té la ignorància de la població. I ara seré polèmic. La majoria de la ciutadania d’aquest país no pot canviar de vot, és d’esquerres o de dretes perquè a casa seva l’han ensenyat així. No pot tenir esperit crític contra els seus perquè són els bons. Molta gent s’estima més que el robin els seus que no que manin els altres. I mai, mai, mai, canviarien de vot. Aquesta gent no són demòcrates. Fan que la democràcia no funcioni!

I d’això els partits se n’aprofiten. Saben que per malament que ho facin, sempre hi haurà gent incondicional. El màxim exponent d’això és el PSC, amb eslògans com “Si tu no vas ellos vuelven”. O sigui, vota’m a mi per dolent que sigui abans que torni el PP.

Això, també fa que els polítics no es preocupin de fer-ho bé, de robar menys, d’aprendre idiomes....tenen darrera una legió de fanàtics que els votaran sempre.

Dit això, sóc independentista des que tinc memòria (no he pujat ara al carro ,com molta gent perquè està de moda). Quan parlàvem de com seria aquest procés amb els companys, dèiem que quan s’atansés el moment passarien tres coses:

La primera es que hi hauria el govern implicat i a per totes, cosa que està passant ara amb ERC, CDC i UCD anant per feina, escenificant malentesos perquè Unió continuï arrossegant 6 o 7 escons de fanàtics d’en Durant que mai votarien independència però que nosaltres utilitzem per la causa. Perfecte!

La segona, que la propaganda mediàtica que es faria pels mitjans de comunicació hauria de ser del mateix nivell que la espanyola. Manipulació burda i sense miraments. El reportage de l’Info-K es repulsiu, em va fer molt fàstic! Anem pel bon camí, rentat de cervell i la gent contenta i defensant-ho. Cal baixar al mateix nivell de brutícia, cal xafar clavegueres, cal embrutar-se les mans, al nivell de 13TV, Intereconomia o Telemadrid. Perfecte!

La tercera, gent que mai hauria votat per la independència i gent apolítica, prenen partit, defensant els postulats de la independència i dient que ho són de tota la vida. Perfecte!

Per tant, el moment ja ha arribat. Quan la massa puja al que creu que és cavall guanyador (o sigui, o no), aquest cavall es converteix en guanyador!

Es estem saben embrutar les mans! Estem deixant de ser covards i ingenus, no anem amb el lliri a la mà!

Ara si, tenim possibilitats de victòria! 

Comença el curs!

Després d’una parada estival per desintoxicació mental, merescuda o no, toca tornar a arrencar el diari.

Després de platges paradisíaques i ciutats europees en països desenvolupats, la cadira del despatx i l’ordinador feien una mandra de por. Però encara ha costat més escriure de nou un article.

Falta inspiració però no falten idees. Si volem parlar de la crisi (o gran estafa col·lectiva) que ens toca viure, tenim tanta teca com vulguem. Si volem parlar de futbol, la gran evasió mental dels nostres dies (tot i que ja comença a cansar molt, fins i tot a mi), es comença a endevinar com ja vaig apuntar en aquest blog, que el gran Neymar Jr no seria el crack que esperàvem. Un nou Robinho, un nou Saviola, un nou Riquelme, dolent no serà, però ja teníem el Tello per a això.

Però aquests dies toca diada. I jo sóc un independentista convençut des de que tinc ús de raó! Però no per això he perdut el sentit crític, no per això combrego amb qualsevol iniciativa. Sóc dels que no li agrada que li prenguin el pèl, ni un espanyol ni algú que ho fa abraçat a l’estelada.

No m’agraden els Barcenas o els ERE d’Andalusia. Però tampoc m’agrada el Palau de la Música, el cas Pretòria o el cas del senyor Ausàs. Repeteixo, no m’agrada que em robi ningú embolicat amb cap bandera, ja em roba prou el sistema en general.

Dic això de l’esperit crític perquè sembla que el més mínim símptoma de no seguir al peu de la lletra la música independentista, és perquè un és un venut, un botifler o no és patriota.

Doncs ho diré. No m’agrada que la Via Catalana no passi per Lleida. Per mi és tota una declaració d’intencions, les terres de Lleida se li’n foten a la resta del país. Com que no tenim peles i no hi ha platja, només servim per enviar-los aigua i per anar a esquiar.

I no em serveixen les excuses estúpides amb que ens volen convèncer. Que si hi ha poca gent i no s’ompliria, que si som uns acomplexats, que si tot Catalunya és un conjunt i hem d’oblidar les províncies que a més són un invent castellà...

Al Delta tampoc hi ha prou gent i ens demanen a nosaltres que paguem per anar a omplir-lo. Quants cops hem baixat a Barcelona a manifestar-nos? Ja podrien venir ells un dia a fer una cadena, no? No seran una nova capital europea? Prou que s’ho val! O només venen de segona residència (i aprofiten per denunciar la granja propera que porta allà tota la vida i els fa pudor o que les campanes del campanar els desperten) i de cap de setmana.

No m’hi he apuntat. I no vull anar-hi. Però igual m’acabo arribant a la platja que em vingui de gust, o a Barcelona per passar el dia, i acabo fent cadena on em vingui en gana. Perquè els del PSC i els del PP diuen tantes rucades que això no pot fracassar. Però tampoc vull que els surti bé del tot.

Fan cadenes a un centenar de ciutats europees i punts del món. No podríem envoltar Lleida? No podríem unir vàries capitals de comarca? No.... un cursa de relleus on també pagues per inscriure’t!

Perquè una altra cosa és el preu. Et cobren 20€ per portar-te amb autocar a un punt quilomètric de la N-II i tornar-te a casa. I 12€ del sarro de la diada. I les bambes estelades. I la Fira de l’Estalada...

Sembla que ens fotem de nosaltres mateixos! Que al final tot això no sigui conegut com la “Bombolla de l’estelada” i l’únic pel que serveixi sigui perquè quatre espabilats es facin l’agost.

Espero que no, però sembla que és el camí que porta.

Tornem-hi!