L’herència és un premi o una càrrega que reps a la vida, provinent de les
mans d’un altre. Heretes cases, pisos, deutes o situacions dels teus familiars.
Heretes gestions, deutes, superàvits o situacions dels antics gestors de
l’empresa, partit polític, càrrec públic, associació o ONG on entres a
treballar.
Si el que diuen els experts és veritat, que els rics cada cop són més rics
i els pobres cada cop més pobres, que el poder s’acumula i anem cap a una
oligarquia, heretar coses bones cada cop és més important. Es veu, que cada cop
importa menys la vàlua d’una persona, la seva capacitat o les seves habilitats.
Si heretes una bona quantitat sempre viuràs millor que el més emprenedor i
capacitat dels mortals.
Personalment crec que això és una veritat com un temple, i que s’ha tornat
molts segles endarrere, quan el millor negoci era un bon casori. No trigarem a
veure novament matrimonis acordats entre els pares (compte amb la primícia que
deixo anar) per fer patrimoni.
Avui és notícia que per primer cop un govern de la Generalitat destina més
diners a pagar deute que a pagar serveis sanitaris. I tothom es posa les mans
al cap!! Ens roben! De Madrid ens roben!!!
Autocrítica 0. Ningú dirà, ens hem fet trampes al solitari. Vam votar un
sistema de finançament (injust, però votat i aprovat, amb pressupostos
recolzats per partits catalans). I després, del que se’n rebia deu, en gastàvem
quinze amb la excusa que de Catalunya se’n recaptaven, catorze, quinze o setze.
Qui sap.
Així, l’herència de la pèssima gestió econòmica del Tripartit llastrarà
durant dècades als ciutadans de Catalunya. Hi ha factures fins més enllà del
2.100. El senyor Carod, tant d’esquerres, és un dels pallassos que han fet que
el meu net hagi de pagar les seves festes.
I això és el que passarà. Anys i panys d’impostos alts per pagar deutes, no
per tenir uns millors serveis. Llastimós. I tot i així, la gran i sabia massa,
els opinadors i els votants de les esquerres, autocrítica 0. Tothom té culpa,
dreta, bancs, economia mundial, el sistema, tothom! I les esquerres i
sindicats, dels que més, per predicar el contrari del que feien.
Barça. Autocrítica 0. Des del primer dia me declarat Laportista convençut
(el personatge em cau simpàtic i li perdono els excessos) sobretot pels
resultats de la gestió. Va rebre una herència desastrosa. Un club arruïnat, al
pitjor moment de 100 anys d’història i amb una plantilla de merda que feia 4
anys que no guanyava res.
Quan va marxar, hi havia el millor entrenador del món, veníem de guanyar
els sis títols, fent la millor temporada de cap equip en la història del món.
Teníem els millors jugadors del món. Havíem guanyat dues Champions.
Va arribat un incompetent gelós. Un comissionista. El primer dia ja vaig
dir que enfonsaria el club, no es pot manar el Barça sense amor i passió, no és
pot dirigir aquest club només per revenja i guanyar diners. Vaig dir, aquest
senyor només ha vingut per fitxar brasilers i comissionar. Pam!! Em sap molt
greu que el temps em doni així la raó.
Ens rèiem del que havia pagat el Madrid per Bale. No creiem els seus diaris
quan deien que nosaltres havíem pagat més per Neymar.
Pam! Tenien raó. El jugador va valer 18 milions d’euros, pagats al seu
club. Fins al 100 milions d’euros, tots a repartir. I llavors va el valent i
plega.
Havent-se carregat l’escala salarial (que deuen pensar Messi, Xavi o
Iniesta del sou del Neymar?), debilitat enormement l’equip amb una no renovació
i una deplorable política de fitxatges, havent posat un retardat com
Zubizarreta (home de palla pel ruc que és, segur que és tant poc espavilat que
és l’únic que no va comissionar del cas Neymar) per poder fer el que la Junta
volgués... Al final? Mans negres, mans blanques, la FIFA ens roba, Madrid ens
roba.
Autocrítica 0. El capítol amb la FIFA és brutal. Hi ha una llei, et demanen
que aportis proves, no les aportes i demanes que canviïn la llei. Quan et
sancionen, tot és un complot!! Amb pressions a la Federació Catalana perquè
tramités les fitxes dels jugadors tot i els avisos de no complir la llei.
Brutal.
Herències. Hi ha qui com Laporta, rep una herència nefasta i la transforma
en un punt àlgid històric. Capacitat i lideratge.
Hi ha qui com Rosell, rep una herència magnífica i deixa un desastre.
Enveja, rancúnia i incapacitat. La història el recordarà com el perdedor que
és.
Hi ha qui com el Tripartit, rep un país amb una magnífica salut econòmica,
però per lluites internes salvatges (jo vull robar més, no jo, que si el germà,
el cunyat...) de tres partits dirigits per personatges que mai havien treballat
i ni vist quatre euros junts, deixen un país abocat a la bancarrota.
Hi ha qui, com Convergència, intenten remar amb la merda fins al coll, en
part perquè no hi ha més opció, en part perquè hi ha més nivell de gestió.
Intenten fer el que els altres van dir el que farien, el viatge a Ítaca. I de
moment, només veig que rebin hòsties.
Herències...
