Sorpresa!! Per primer cop a la Catalunya moderna els partits polítics fan un pacte d’estat!

El dia 12 de desembre de 2013 passarà a la història perquè els partits polítics catalans es van posar d’acord en alguna cosa. Per primer cop en la història moderna, van deixar de jugar al joc de les cadires i al tacticisme polític per posar-se d’acord en una qüestió de país. I no era fàcil.

Allò que sempre veiem fer als americans, als espanyols o als bascos, però que mai veiem fer a Catalunya, allò que semblava impossible ha succeït.

En gran part és mèrit de la ciutadania, que ha empès el procés de manera irrefrenable i ha portat els partits fins al límit. Ni que no volguessin, havien de posar-se d’acord, perquè el ridícul històric hauria estat de magnituds colossals i han entès que no podrien fer combregar la ciutadania amb rodes de carro durant més temps.

S’han posat d’acord tots els partits polítics catalans, ja que Ciutadans i el PP no representen Catalunya ni cap ciutadà que s’estimi mínimament la terra. Fan el joc a l’ocupant per treure’n rèdits personals, són els botiflers del moment.

El PSC s’ha immolat. Quedant fora del pacte està abocat a la residualització. Si aquest partit l’aguanten homes com Joaquim Nadal o Àngel Ros i dones com la Montserrat Tura, ara només els queda plegar i marxar. No tenen cap argument ni raó per seguir-hi ni un segon més. I amb ells, s’han d’endur els últims patriotes enganyats que embadocats per la nostàlgia seguien aquestes sigles.

Menció apart pel president Mas, pal de paller del procés. Repeteixo, en gran part és mèrit de la ciutadania, però políticament el president ha estat a l’alçada de les circumstàncies des que va entrar a governar una Generalitat absolutament arruïnada pel nefast tripartit. Sense la seva figura no es pot entendre aquest procés.

La seriositat i lideratge que imprimeix al procés mentre gestiona el govern d’un país arruïnat, són d’una potència brutal. Quan el president parla transmet confiança i imatge de líder i home d’estat. La resta de polítics seran millors o pitjors, però donen la imatge d’homes de partit, no de líders d’un país.

Tenim la gran sort que en aquests moments decisius Catalunya pot comptar amb el millor president des de la instauració de la Democràcia. Mas està a anys llum de Montilles o Maragalls, però també ha superat Jordi Pujol en valentia i carisma.

El que semblava impossible ha succeït un cop. I quan ha succeït un cop pot tornar a passar novament.

Mai la meta havia estat tan aprop i alhora mai havia estat tan difícil el recorregut per arribar-hi. Cal que tots sapiguem estar a l’alçada del moment històric que estem vivint.

Endavant Catalunya!