Caiguda lliure al país més covard del món!

Ja està fet! Catalunya ha decidit demanar 5.023 milions d’euros a Espanya. Segons ells demanem un rescat, segons nosaltres demanem el que prèviament ens prenen.

Les escoles concertades fa mesos que no cobren, els menjadors escolars no es paguen, els ajuntaments fa més d’un any que no reben ni un euro de la Generalitat (arriben via Diputació a crèdit de la Generalitat), la meitat de Catalunya és una cadena d’impagats i l’altra meitat està en un ERO. Qui no coneix companys que no estan a l’atur però l’empresa no els paga la totalitat del salari perquè està plomada?

Així, en comptes de dir ben fort i ben clar: " volem la puta independència, lladres de merda, foteu-vos el vostre país de perdedors i panderetes pel cul ", els diem, " ens torneu part del que ens heu robat perquè estem refotudament malament "?

I encara traiem pit! No hi haurà cap contraprestació política!! Ja ja ja! Que bons que arribem a ser!

I a l’acabar de riure, el senyor Homs diu  " el president de la Generalitat i el govern no aniran a la manifestació de l’11 de setembre ". Si els consellers ho volen fer, que ho facin a títol personal. No podem dir una cosa després de l’altra i pretendre que la gent sigui incapaç de relacionar les coses.

Ciutadans de Catalunya! Manifesteu-vos per la independència!! Que nosaltres, pobres covards, seguirem agafats a la cadira. Tot sigui per passar a la història com una colla de perdedors!

Qui es pot creure un país que diu que vol ser independent i fa una manifestació on no hi ha el seu cap de govern? El cap d’un govern que no va estar tan lluny de la majoria absoluta? Ni pacte fiscal, ni independència, ni res. A demanar de genolls més engrunes!

Joan Laporta era l’únic polític prou boig per plantar cara a Espanya i als poders fàctics. Els altres, tots i del primer a l’últim, una colla de covards! Covards!

No acabo d’entendre perquè la gent no reacciona davant de tanta covardia i estupidesa. Que en traiem tots plegats d’aguantar aquesta sagnia? Esperar que les coses s’arreglin soles?

Tornada de vacances.

Deixo endarrere els dies d’oci i felicitat. El festí visual que els meus ulls es van donar al Parc d’Aigüestortes, els rius i els llacs, les collades, les muntanyes i els cims majestuosos, la suor i els amics, el patiment i el dolor. Tot això sembla tan lluny i irreal, que sembla que mai hagi succeït.

Les platges de Formentera, l’aigua blava, l’olor de sal, la sorra enganxada a la pell, una sobretaula de vespre al port, les rialles, l’alegria, una posta de sol màgica. Tot això sembla tan lluny.

Quan t’asseus a la taula i tornes a la miserable realitat del país més covard del món, recordes perquè no hi has pensat ni un moment durant les últimes tres setmanes. Perquè et fa fàstic.

Perquè em fa fàstic contemplar un país en decadència pura. Decadència econòmica, covardia per afrontar la realitat, polítics que només miren per la maleïda cadira i el sou i apatia generalitzada.

Gairebé només queda contemplar la caiguda del gegant des de la distància, mirant-ho amb perspectiva i certa fredor, com qui mira un documental. Ens haurem de prendre la realitat que ens toca viure com un estudi avançat d’antropologia.

Retallades, gent que encara s’indigna com si hagués passat els darrers 5 anys tancat dins l’armari, escenificació de manifestacions festives on el personal treu la mala llet cremant quatre contenidors fins arribar a casa a empassar el nou gripau...qualsevol podria fer la crònica d’aquesta mort anunciada.

Algú hauria de donar als polítics catalans el premi als líders més patètics de la història de la humanitat, l’oscar a la ineptitud. Han guanyat! No cal que facin més mèrits! Tot per ells!!

Sembla que el més important que passa al país és decidir el lema d’una manifestació i qui hi anirà i qui hi pot anar. Perquè no es posarien d’acord en res, ni per manifestar-se! Que comenci el futbol un altre cop i tornem el debat al nivell que es mereix, el de l’home de cromanyó.

Com pot ser que el PSC, després dels continuats ridículs, encara no sàpiga si és espanyol, català, si té grup propi, si pot anar a una manifestació el senyor Maragall, si es pot trencar la disciplina de vot...

Senyors, decididament, si mirem cap a una altra banda els problemes no es solucionen sols. Tornes i t’estan esperant, impassibles, però fan més pudor que abans.

Tornem-hi que no ha estat res.

Pobra Catalunya...