dimarts, 21 de juny de 2011

Diari d’un indignat (3)

Estimat diari,

M’han tornat a passar moltes aventures des del darrer cop que vaig escriure!! Després d’anar uns dies a Hawai amb l’Iker i la monitora del DIR a fer surf, em vaig ratllar una mica perquè ells es passaven el dia cardant i em sentia una mica sol.

L’Iker es tan bon paio que quan li vaig dir em va comprar un bitllet per tornar a Barcelona de seguida! Tot i això, al tornar la sensació de solitud no disminuïa, i vaig trucar uns amics de l’acampada per veure que feien.

Aquell dia hi havia moguda, havíem de fer una espècie de gimcana pel Parc de la Ciutadella. Em van dir que uns quants es disfressaven i els altres els havíem de tirar ous, marcar amb sprai i robar els gossos pigall. Es veu que així canviaríem el món i reduiríem un munt l’atur!! Que fàcil era fer un món millor vaig pensar!

Ho vam fer molt bé, jo vaig poder dibuixar una X ben gran a la jaqueta d’una senyora, va agradar molt perquè ho vaig veure molts cops per TV3 després!! També vam pintar el cap a un senyor calb i tirar ous a un altre...

Però el Mossos no van entendre el joc! Aquella colla de fatxes capitalistes i violents, ens van pegar i em van enviar 3 dies a la garjola!! Si diari, a la garjola!! Ha estat duríssim!! T’ho pots pensar? Sense la Play, sense el facebook, sense la guitarra elèctrica 3 dies sencers! Gairebé em moro!!

El papà i la mamà van buscar un bon advocat i he pogut sortir. El papà m’ha renyat però troba divertit el que ha passat. Vaig sentir que li deia a la mamà que no passava res si ara feia aquestes coses, que m’esbraves abans d’heretar l’imperi familiar, que l´únic que li preocupava és que fos tan innocent.

La mamà per la nit em va venir a allitar com quan era petit. Em va explicar que quan eren joves ells també havien fet una cosa així, que es deia Maig del 68. Es veu que arrencaven les llambordes dels carrers perquè volien una millor pavimentació, em sembla que em va dir. Però també van acabar amb el capitalisme, van aconseguir grans millores socials i el model hippie va triomfar.

Es veu que va ser una gran revolució, perquè ells si que en sabien de fer revolucions. També em va explicar que després de cardar com animals tots amb tots, es van estabilitzar i van començar a ser capitalistes i explotadors com el que més, i ara, aquella joventut irreverent és la que comanda la societat i viu la mar de bé explotant als joves.

No vaig entendre gran cosa, li diré a la mamà que m’ho expliqui millor.

Ara estimat diari m’he de centrar en coses importants, celebrar la revetlla i l’arribada de l’estiu, amb platges i nenes amb poca roba i deixar-me de coses complicades.

He de fer un petit break mental, un parèntesi, que tant donar-li voltes al problema del deute grec i si em compro el joc nou per la Play em costa dormir per les nits.

Bona nit i fins aviat!

dimarts, 14 de juny de 2011

Diari d’un indignat (2)

Estimat diari,

Que cabrón l’Iker!! Al tornar de Palamós de fer vela, entre que el tio estava molt moreno i que al DIR s’ha agafat entrenadora personal i marca un munt d’abdominals, va decidir anar a veure si lligava a una altra acampada. Total, que va decidir anar a Madrid al Campamento Sol, que havia estat xatejant amb una anarco-punk que li molava el seu piercing del mugró dret. Es veu que s’havien conegut fent surf al País Basc, que els pares de la noia tenen una torre a Zumaia.

Per la meva banda, vaig fer cas al papà i la mamà, i estava centrat i decidit a ser una persona de profit. Aquestes dues setmanes he estat d’exàmens a la Facultat, estic acabant el segon curs d’Administració i Direcció d’Empreses. No diré on estudio, perquè es privada i al diari no faig publicitat, però té nom d’escriptor mallorquí, de cognom Llull. És que de la pública em van fer fora. Molt omplir-se la boca, i no van respectar el meu ritme biològic i d’experimentació, no es pot estar repetint primer als 30 em van dir... Colla de fatxes!

Aquest dies la gent està molt preocupada per la Facultat! Segons m’expliquen, resulta que uns senyors diuen que Grècia no tornarà uns diners que els hi han deixat i això és molt greu. Es veu que no paren de deixar-los diners, que no és el primer cop. Resulta també, que l’estat vol nacionalizar i intervenir, Unnim i Catalunya Caixa (això m’ho ha apuntat l’Enric en un paper, sinó es supercomplicat de recordar!), i això tampoc es bo. Diuen que tampoc es bo estar a l’atur molt temps.

Jo ho veig amb l’Iker. Ja fa anys que va deixar de treballar i estudiar per experimentar i buscar un lloc al món. Però només demana diners als seus papàs per fer surf, vela i viatjar. I sempre s’està comprant bambes de 150€.

Ja no m’ho puc aguantar més, estimat diari!! La notícia del dia és que a l’Iker li ha tocat la Rifaaa!!! Es veu que a Madrid va omplir una butlleta de la Primitiva i li ha tocat!! Sempre té una flor al cul l’Iker!! Es veu que al principi estava super content però va passar molta por!

Em va explicar que pel Campamento Sol va córrer el rumor que a l’Iker li havia tocat la rifa i que li anaven a donar 1,3 milions d’euros!!! Llavors tothom li va demanar que ho repartís, que així podrien resoldre molts dels problemes de la societat! Alguns van proposar que podrien fer unes granges col•lectives imitant un model URSS, altres van dir que calia invertir en R+D+I, i altres van proposar atracar-lo com a qualsevol porc capitalista i feixista.

L’Iker els va dir que no era un capitalista ni un feixista, que ell era guay i punt. Als periodistes els va dir que amb els diners muntaria una empresa i donaria feina als aturats. Però és que l’Iker no sabia el que era un milió d’euros! El papà m’ho va explicar!! Amb un milió d’euros pots fer moltes coses!!

Per començar s’ha fet un tatuatge a l’esquena! I s’ha comprat una taula de surf nova de trinca! Ha reservat un viatge a Hawai per la setmana vinent amb la monitora de surf del DIR, i també m’ha convidat i em paga el viatge! Es tan bon col•lega!

I el millor de tot és que encara li queden diners! Però es veu que ara ha d’anar a portar-los a Andorra, perquè m’ha explicat que els cabrons de l’estat li volen fotre a impostos! I repartir-ho entre la gent que no treballa, i subvencions i peonades, i pagar ortodòncies als nens d’Extremadura i canvis de sexe a Andalucia. I no se quantes coses més m’ha explicat que ara no recordo!

Des de que té diners l’Iker parla diferent. Es veu que la gent ha de guanyar-se la vida i deixar de ser uns paràsits del sistema, que ell es dedica a crear riquesa i que l’estan sagnant a impostos.

Així estimat diari, marxo a surfejar! Primer he de passar per la Caixa, que l’Iker m’ha dit que no hi deixi un euro que quan tornem haurà petat tot i no se que diu de revoltes al carrer, corralitos i de comprar-nos una escopeta....

Ah!! Ja m’he fet el piercing al mugró!! Aviat seré com l’Iker!!

Font:

http://www.eldiari.cat/gent-oci/2011/06/13/jove-indignat-madrid-guanya-13-milions-primitiva/19589.html

dimarts, 7 de juny de 2011

Res de nou sota la llum del sol

Acostumats a grans sobresalts com la mort de Bin Laden, guerres i sublevacions a Pròxim Orient, terratrèmols i tsunamis o eleccions municipals i autonòmiques, aquestes darreres setmanes hem entrat en una calma tensa.

Potser serà el temps gris, o potser que tot ens importa poc o que veiem que passaran coses inevitables ens hi posem com vulguem, però la capacitat de sorpresa és inexistent.

Poc importa si els indignats es queden o marxen, o la Champions del Barça que s’ha oblidat en quatre dies.

Semblava que la dieta mediterrània era la causant que a Grècia l’esperança de vida fos molt gran. Doncs no, allà hi havia centenars de persones centenàries (valgui la redundància) cobrant les pensions quan feia anys i panys que estaven mortes. No era la dieta mediterrània, era la picaresca mediterrània.

Moody’s té els pebrots d’afirmar que el deute de Catalunya posa en perill Espanya. És com dir que les denuncies de les víctimes posen en perill la feina dels mal tractadors.

Però com que tampoc canviarà res i tot seguirà igual, poc importa.

Només en Carod i les disputes internes a ERC i al PSC per ser el capità del Titànic animen una mica la rutina.

A veure si surt el sol i anem tots a la platja, que quan tornem tot estarà igual o pitjor.

dijous, 2 de juny de 2011

Petit miracle

Ahir un periodista d’aquest rotatiu va assistir a un petit miracle.

Per raons laborals que no vindrien al cas, l’esmentat periodista estava en una reunió tècnica on entre altres hi assistia un Alt Càrrec d’un Departament de la Generalitat de Catalunya, on suposadament hi treballen els millors.

L’individu en qüestió, va voler fer una conversa distesa, sense polítics per conèixer l’opinió dels tècnics. Que es feia bé, que es feia malament, com es podia millorar i parlant planer i sense embuts. Va preguntar a la gent un a un. Va argumentar i va donar molt la raó. Va agafar uns compromisos per solucionar temes. I sobretot, va demostrar grans coneixements sobre l’àrea que gestiona.

I va resultar, que la persona en qüestió havia començat de baix, durant anys havia fet la mateixa tasca que molts dels assistents. Hi havia anat pujant per vàlua professional. I finalment dirigia el cotarro.

Llàgrimes d’emoció van inundar els ulls del periodista. El sistema a vegades funciona! Un dirigent qualificat, preparat, empàtic i amb ganes de treballar.

El periodista no recordava cap cas de qualificació tan gran des de Joan Saura dirigint el Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació. Joan Saura, Mosso i Bomber de tota la vida, autoritari i amant de l’ordre, persona que mai es tancaria en esglésies abarrotades d’immigrants a demanar papers per a tots, va dirigir el Departament amb fermesa i saviesa. I pensar que s’acusava al Tripartit de repartir Conselleries a dit!

Solemne mentida, es repartia en una tómbola! Per saber dirigir el Departament de Sanitat semblaria òptima una persona que hagués estudiat Medicina entre els millors de la seva promoció, que hagués exercit en un nucli petit i també en un gran hospital, coneixedor del terreny i que tingués una àmplia experiència en gestió.

Res més lluny de la realitat. Per ser Conseller de Sanitat o d’Educació, el primordial era ser pro-palestina, haver corregut davant dels grisos, no haver estudiat massa i, això si i per damunt de tot, no haver mossegat mai la mà que dóna de menjar i haver treballat fort per ella.

Com deia el gran mestre, creador de moltes de les coses que ara ens fan grans, el senyor Johann profetitzava: “Un palomo no hase verano”.

Després d’eixugar-se les llàgrimes, el nostre periodista va implorar al cel que aquest cas no fos l’excepció que confirma la norma. Va felicitar al polític i li va recomanar que no exhibís els seus coneixements i capacitats. Podria representar un precedent molt perillós, fixar jurisprudència...

Us imagineu que corre entre la població que hi ha polítics capaços i preparats, i la gent exigeix que tots ho fossin?? Representaria un daltabaix més gran que la invenció del cotxe que funcionés amb aigua o poder extreure energia dels pèsols.

Tots sabem que farien que sembles un accident! Que ho mantingui en secret!