dimecres, 22 d’agost de 2012

Tornada de vacances.


Deixo endarrere els dies d’oci i felicitat. El festí visual que els meus ulls es van donar al Parc d’Aigüestortes, els rius i els llacs, les collades, les muntanyes i els cims majestuosos, la suor i els amics, el patiment i el dolor. Tot això sembla tan lluny i irreal, que sembla que mai hagi succeït.

Les platges de Formentera, l’aigua blava, l’olor de sal, la sorra enganxada a la pell, una sobretaula de vespre al port, les rialles, l’alegria, una posta de sol màgica. Tot això sembla tan lluny.

Quan t’asseus a la taula i tornes a la miserable realitat del país més covard del món, recordes perquè no hi has pensat ni un moment durant les últimes tres setmanes. Perquè et fa fàstic.

Perquè em fa fàstic contemplar un país en decadència pura. Decadència econòmica, covardia per afrontar la realitat, polítics que només miren per la maleïda cadira i el sou i apatia generalitzada.

Gairebé només queda contemplar la caiguda del gegant des de la distància, mirant-ho amb perspectiva i certa fredor, com qui mira un documental. Ens haurem de prendre la realitat que ens toca viure com un estudi avançat d’antropologia.

Retallades, gent que encara s’indigna com si hagués passat els darrers 5 anys tancat dins l’armari, escenificació de manifestacions festives on el personal treu la mala llet cremant quatre contenidors fins arribar a casa a empassar el nou gripau...qualsevol podria fer la crònica d’aquesta mort anunciada.

Algú hauria de donar als polítics catalans el premi als líders més patètics de la història de la humanitat, l’oscar a la ineptitud. Han guanyat! No cal que facin més mèrits! Tot per ells!!

Sembla que el més important que passa al país és decidir el lema d’una manifestació i qui hi anirà i qui hi pot anar. Perquè no es posarien d’acord en res, ni per manifestar-se! Que comenci el futbol un altre cop i tornem el debat al nivell que es mereix, el de l’home de cromanyó.

Com pot ser que el PSC, després dels continuats ridículs, encara no sàpiga si és espanyol, català, si té grup propi, si pot anar a una manifestació el senyor Maragall, si es pot trencar la disciplina de vot...

Senyors, decididament, si mirem cap a una altra banda els problemes no es solucionen sols. Tornes i t’estan esperant, impassibles, però fan més pudor que abans.

Tornem-hi que no ha estat res.

Pobra Catalunya...


1 comentari:

  1. El més increïble de tot això és que l'endemà sortis en Quim Nadal diguent que 10 diputats més volien votar a favor de la hisenda propia i ho fessin perquè el vot del partit era un altre, quina colla de covards!
    L'enhorabona per aquest blog i perquè almenys hi hagi algú que fdigui les coses amb claretat, felicitats.

    ResponElimina