dilluns, 28 de novembre de 2011

La gran campanya socialista.

No entenc perquè els socialistes s’han ensorrat d’aquesta manera! Amb la gran campanya que van fer!

De veritat que no ho entenc. Tot i la horrible crisi econòmica, els llastimosos tripartits i la penositat d’en Zapatero, mai es van donar per vençuts.

Memorable el darrer míting del candidat! Aquell noi de trenta cinc anys, ben plantat, amb 2 carreres, 3 màsters, coneixedor de 4 idiomes i executiu de multinacional. Demanant perdó i trencant amb el passat.

Em van caure les llàgrimes quan va reconèixer els errors, quan va reconèixer que no s’havien fet bé les coses i s’havia arruïnat els país. Quan no va defugir la responsabilitat! I llavors va defensar que volien una segona oportunitat, perquè ho sabien i ho podien fer millor, que volien portar la societat on és mereixia i arreglar els errors comesos.

Quan va parlar que el seu nucli dur no eren una colla de dinosaures que no sabien fer res més que viure de la política i saltar de càrrec en càrrec. Que no permetrien que el senyor Montilla, un inútil sense estudis que mai ha treballat de res més que no fos polític, anés al senat a seguir cobrant per no fotre res.

El nucli dur del candidat era gent jove i preparada. Amb ambició i molt futur per davant. Que coneixien els problemes de la seva generació perquè els havien patit! No eren trastos rovellats que explicaven històries del passat.

I llavors semblava que hi hauria un miracle. Que la gent veuria la renovació, l’assumpció de l’error comés, la generositat d’admetre les responsabilitats i la valentia de donar el poder a una nova generació jove i preparada!

Quin canvi respecte la llista del PP! El senyor Rajoy i la resta de fòssils ja podien tremolar.

Llavors em vaig despertar.

Encara estava a la taula electoral fent el recompte del senat! Havia fet un petit cop de cap després d’hores i hores comptant noms. El gran sistema electoral espanyol, amb milions de butlletes de paper amb creuetes a ma que s’han de comptar una a una, un sistema caríssim, lent i tercermundista, m’havia fet caure en un estat de somnolència delirant.

Per un moment no s’havia on era. Vaig mirar els resultats del congrés. Majoria absoluta del PP!

Llavors vaig recordar la campanya del PSOE.

La gent jove només estava darrera els candidats al moment de la foto remenant banderetes. La campanya de dinosaures, amb Rubalcaba d’actor principal i Alfonso Guerra i Felipe González de figurants havia fracassat d’una vegada!

El trist és, que si et fan decidir per dues propostes perdedores i patètiques, quan una perd pots dir que és per perdedora i patètica. Però també en guanya una de perdedora i patètica.

Només queda tornar a guardar a l’armari amb la neftalina el senyor Guerra, i tornar a portar al museu de mòmies el senyor González. Això si, abans portem les jaquetes de pana amb colzeres a la tintoreria!

Que d’aquí quatre anys els haurem de tornar a treure a passejar!

Apostaria tot el que tinc, que el 2028, el dia de tancament de campanya al Palau Sant Jordi, el candidat socialista del moment, traurà el senyor González a la tarima a que expliqui les seves batalletes contra l’Aznar!

Encara no entenc com els mercats especulen contra un país amb tanta credibilitat com espanya...

divendres, 25 de novembre de 2011

Ja ha passat el circ.

Les eleccions són com el gran circ Raluy! Gent estrany arriba al poble i l’omplen de cartells i paperets creant expectació. El presentador descriu els artistes com els millors de tots els temps mentre el públic no s’ho acaba de creure i al final surten els pallassos de sempre a fer quatre gags caducats. Tothom marxa amb sensació de dèjà-vu i que no calia pagar entrada per veure un espectacle decadent. I els cartells segueixen penjats uns quants mesos, desfent-se amb la pluja i mostrant el patètic que és tot plegat.

Mentre, la caravana del circ segueix el seu curs i tothom content. Tots els artistes han estat els millors de la funció! El pallasso està content perquè l’han aplaudit 3 persones i les enquestes només n’hi donaven dos. El domador de lleons està eufòric, ha arrasa’t! Tampoc és que hagi millorat el número, és que el domador de tigres, estrella fins al moment, porta un seguit de ridículs espantosos i no recorda ni com s’ha de cordar les sabates.

L’eufòria de ERC-Reagrupament-Qui vulgui venir per mantenir 3 diputats es una aberració a la intel•ligència. Si mantenir per menys de 100 vots un diputat a Girona (on estaves prop del segon) és un èxit ja podem plegar. Si èxit és perdre el 22% dels vots a Girona, el 25% dels vots a Tarragona i el 40% dels vots a Lleida, ningú ha fracassat mai a la vida.

Ningú menys el PSC. Després de 7 anys d’una gran gestió s’ha produït el miracle i no han guanyat a Catalunya per primera vegada!! Oeee!! Però han tret 14 diputats... deu ni do. Això és amor al partit, perquè sinó ja m’explicaran.

Mentre, el nou amo del ramat té molta feina per fer. Com que aquí la gent no sol anar per feina, Merkel i The Economist ja li han manat els deures.

The Economist demana una reforma laboral urgent, descriu literalment el mercat laboral espanyol com “a group of ageing, virtually unsackable “insiders” with gold-plated contracts, whereas the rest have to make do with highly insecure temporary contracts”.

Quan aquí teníem la bombolla i ens deien que els preus dels pisos mai baixaven i que ens hipotequéssim, el món ja deia el que passava a espanya. Quan hi van haver els atemptats de l’11-M, el món ja sabia la veritat mentre aquí ens enganyaven a tots.

Per això, és millor creure’s gairebé qualsevol cosa que vingui de fora abans que una versió oficial del pastor del ramat. I sembla que la tornen a clavar.

Aquí hi ha una sèrie de gent dels 45 en amunt, amb contractes fixos des de que van començar a treballar, amb grans sous i privilegis i són gairebé inamovibles. Tota la gent que ha vingut després, mai ha arribat al seu nivell.

Així, la lluita de classes o de dretes i esquerres s’està tornant una lluita entre generacions. La gent fins als 30 anys, seguint el sistema (carreres, màsters, idiomes) només aspira a l’atur, contractes precaris, inestabilitat laboral i manca de futur. En conseqüència, la gent no s’emancipa, no forma famílies i no pot tenir fills. La natalitat baixa, perillen les pensions... s’auto-immolarà la clase privilegidada?

Mentre, la gent de 45-50 anys que va seguir el sistema (carreres, idiomes, màsters, funcionariat) tenen uns privilegis adquirits i uns sous molts més alts. No són tan eficients ni estan tan preparats, però és car despatxar-los perquè són fixos. N’hi ha que van entrar al funcionariat quan es va crear el funcionariat, és a dir, per cada 10 aspirants hi havia 9 places.

I s’omplen la boca que ells també ho van tenir molt difícil i que el jovent d’ara és gandul i bla, bla, bla. Gànduls i treballadors n'hi ha hagut ara i sempre. Però estadísticament, la gent ho té més difícil ara.

Senyors, vostès compraven pisos i cases que pagaven en 5 anys. Vostès trobaven feines que eren per tota la vida. I vostès, que tan van canviar el món i es feien un fart de córrer davant els grisos, van deixar que Franco morís tranquil•let al llit. L’únic dictador d’Europa que va viure plàcidament fins al darrer dia i no va ser tombat pel poble! Quins lluitadors! Renoi!

Per no parlar del perfecte món que heretem! La primera generació a viure i tenir menys aspiracions que l’anterior, en un món brut i amb un model econòmic esgotat.

O sigui que de lliçons cap n’hi una!

A veure amb quins numerets ens entretenen els propers 4 anys! S’embolicarà el domador de lleons amb la dona barbuda? Serà el nan qui s’embolicarà amb la dona barbuda demanant un pacte fiscal? Il•legalitzaran novament el partit del faquir?

Pa i circ que el poble necessita no pensar!

Em vaig a distreure jugant el gràfic següent i pensat que collons feien els que representa que manaven mentre això passava? Comptar milions?

http://www.lahistoriaconmapas.com/2011/11/comparativa-de-la-construccion-de.html

dimarts, 8 de novembre de 2011

Estem salvats!!!

Les pors i les penúries estan a punt d’acabar-se. Ni crisi grega, ni italiana ni de l’euro! Res podrà parar-nos!

En un cara a cara apassionant, les dues ments més preparades d’aquest gran país anomenat espanya, van demostrar tenir la situació sota control.

De la mateixa manera que l’Athlètic de Bilbao-Barça va ser un gran partit de futbol, el debat d’ahir va ser una gran diàleg entre dos éssers privilegiats! Genis dels seus temps! Líders carismàtics! Steve Jobs de la política! Bill Gates del lideratge de societats!

Quin debat de continguts més apassionant! Si un deia una gran mesura per impulsar l’economia, l’altre replicava amb una increïble solució per disminuir l’atur! Cap confrontació, tot col•laboració per solucionar els problemes d’un país que cau en picat.

Gent jove i preparada al poder! Cap dinosaure de la política que ja enfonsava el país al costat d’en Felipe González.

Quantes idees es van esgrimir! Només solucions i més solucions de com fer baixar l’atur, crear ocupació, com millorar les relacions amb la Catalunya espoliada (ni una menció!). Quin nivell! Per moments em marejava, no podia seguir tanta agudesa mental.

Quan talent! Cada cop que els candidats parlaven de I+D coneixien perfectament de què parlaven. No eren paraules buides. No era de cara a la galeria.

En cap moment van semblar dos titelles barallant-se per tenir sota el cul la cadira el dia que calgui apagar el llum.

En cap moment és una lluita pel poder de dos clans a qui no importa com estigui la societat, sinó el seu benestar i el dels seus.

Ahir tots vam poder anar a dormir tranquils!

El país veí seguirà en bones mans i seguirà tractant-nos com una colònia a qui exprimir?

Després del gran Rubalcaba i les dues legislatures de Zapatero, com pot ser, que algú m’ho expliqui si-us-plau, que el PSC guanyi a Catalunya????

divendres, 4 de novembre de 2011

Niño Becerra, algú a qui escoltar.

Fan gràcia els que el titllen d’apocalíptic, és dels pocs economistes que ha encertat alguna cosa amb tota aquesta crisi. Ell i Paul Krugman (premi Nobel d’economia) són dels pocs que l’encerten.

I en Paul, també va predir el 2009 la sortida de l’euro d’alguns països (Grècia, Espanya, Portugal, Irlanda, Itàlia...) pel 2011 i el 2012... el van qualificar de boig. Així ens va.

Si els seus vaticinis es compleixen, fa tremolar pensar que serà més important ser d’una empresa que d’un país. Que serà l’empresa on treballis qui et pagarà la seguretat social, que s’acabarà el caler públic i l’administració ineficient.

Tot i això, dóna esperança el concepte de tecnocràcia. No poden manar polítics, les decisions les han de prendre persones capacitades en el seu camp.

Amb el nefast tripartit, que passarà a la història com el pitjor govern de la història del país i per haver-lo portat a la bancarrota, i el PSOE a espanya, hem vist com funciona això.

Els membres del tripartit repartint carpetes, en Saura a Interior!! (Déu meu!!), la Tura tant a Interior com a Justícia...Una ministra espanyola de sanitat que no té ni carrera, ni sap que és un bisturí i no sap res de gestió d’un hospital.

El nomenament de Leire Pajín és un insult a la intel•ligència, un insult a tots els metges i sanitaris, a tots els gestors d’hospitals i al món de la medicina en general.

I així ens va! Els polítics no poden gestionar res perquè en la majoria de casos no tenen cap tipus de coneixement sobre l’àrea que governen.

Com va dir el gran savi, “Vais a flipar, se va monta un follón...”

dimecres, 2 de novembre de 2011

Re inventem-nos!!!

Quan l’ésser humà s’entesta a “entrepussar” amb la mateixa pedra una i altra vegada, cal intentar ser optimista i mirar el futur.

Avui només es parla de Grècia, que si sortirà de l’euro, que si petarà tot, que si cau la borsa, que si patatim... ja fa 2 anys que donem tombs al mateix. En aquest diari ja hem dit que en pensem i el què pensem que passarà. Doncs no cal remenar-ho més.!Tots a canviar els estalvis a dòlars i posar-los sota la rajola. No cal parlar-ne més.

També es parla que s’ha fet un concurs d’idees per aprofitar l’aeroport d’Alguaire, exemple d’infraestructura que no serveix per a res. Des d’aquest diari també vam donar la nostra solució a principis d’any, fer un parc temàtic lúdico-gastronòmic aprofitant la temàtica aeroportuària. Un disbarat? Dons el brain-storming de genis ha donat idees més absurdes. Fer un outlet de maquinària agrícola de segona mà? Perquè no una bugaderia gegant o el taller de confecció de macramé més gran del món? Posa’ts a dir coses que no venen al cas...

Per tant, cal ser optimista i mirar endavant. Intentem fer alguna cosa útil i solucionem els problemes del país.

Problema número 1. Les subvencions a la cultura catalana.

Objectiu: Cal que sigui auto sostenible i fins i tot que generi ingressos.

Proposta número 1. La NBA dels castells!

Tenint en compte que el Hallowen es menja la castanyada i que les sardanes no tenen prou ganxo, els castells és el producte amb més potencial.

Exemple de treball en equip, de superació, de combinació de força bruta i equilibri, de feina comú per un objectiu ambiciós. Plàsticament formidables. Visualment excepcionals.

Senyors del màrqueting, que venen a ser noms com Colla Vella dels Xiquets de Valls o Capgrossos de Mataró? Cal implantar un sistema NBA, amb franquícies, retransmissions en directe, grans traspassos multimilionaris i patrocinadors!

Vull veure la Colla Vella dels Xiquets de Nike o els Adidas de Mataró! Res de faixes, vull veure roba ajustada a les corbes femenines i als músculs masculins (com en el voleibol femení)! Vull veure repeticions slow-motion quan un castell fa llenya! Vull veure una quiniela dels castells!

El jovent ha d’anar amb samarretes de l’anxaneta dels Bordegassos de Vilanova! Han de ser com l’equipació del Barça! I els principals figures d’aquest esport han de ser estrelles nacionals, com l’star system de TV3, la nostra! Cal conèixer els dosos més prometedors o el nou acotxador estrella!

Ha d’haver-hi fitxatges multimilionaris a cop de talonari! Cal un All-Star casteller, on competirien el nord contra el sud (caldrà traçar la línia), amb els millors anxanetes, acotxadors, dosos, etc de cada meitat triats per votació popular! Aquí, s’intentarien els castells més agosarats! Es farien concursos, l’anxaneta que puja més ràpid i baixa d’un castell de nou, els segons que aguanten més pisos d’alçada sobre l’esquena...es farien tallers de castells, signatures d’autògrafs...

Pensem-ho bé! Es una idea amb molt futur i perfectament vendible a mig món!

No deixem que altres cultures més “cool” o “fashion” es mengin la nostra. No podem seguir essent de tradicions avorrides i cultura subvencionada!

Exportem amb un vestit de marquèting innocent les nostres tradicions més nostrades! Si els espanyols ho fan amb els toros, que podem fer amb els castells?

Un nen de sis anys de Nova York ha de dir al seu pare, Dad, I will be an anxaneta!

Vaig a seguir paint les castanyes...