dilluns, 11 de juliol del 2011

Qui dia passa, anys empeny.

Ara fa un any que un milió i mig de catalans segons fons creïbles, i uns pocs milers segons fons governamentals, van sortir al carrer per dir ja n’hi ha prou que ens fotin el pèl.

Gent de tot Catalunya, va gastar un dia del seu temps lliure (això avui en dia és un gran sacrifici) per anar a la capital a cridar que ja n’estaven farts, tips i avorrits que se’n fotessin d’ells a la cara. La gent cridava Independència!! No cridava visca l’estatut, no volem un estatut retallat o volem un federalisme asimètric!

Avui encara diuen les enquestes que més d’un 40% dels catalans votarien “si” en un hipotètic referèndum sobre la independència del país. Mentre, el principal partit que havia defensat l’independentisme, ha perdut tota la credibilitat i pateix daltabaix electoral darrera patacada interna mentre pensa que vol ser de gran.

Vivim en un món convuls on abans d’ahir va aparèixer un nou estat (Sudan del Sud) i on contínuament passen coses que ningú havia previst ni imaginat, però els catalans ens pregunten que ha de passar perquè passi alguna cosa a casa nostra.

Veurem rescatar econòmicament a mig Europa, veurem la pitjor crisi en dècades, veurem els EUA fer suspensió de pagaments?, veurem crear nous estats, veurem papes que son santificats perquè en vida feien miracles (haver-los televisat, una audiència brutal i les esglésies a petar de nens amb la samarreta de Joan Pau II!), veiem bodes reals, veiem de tots i més cada dia, però tots sabem que no veurem a mig o curt termini res seriós sobre la independència de Catalunya.

En aquest món pot passar de tot. Però no la independència de Catalunya.

L’home anirà a Mart, esclatarà una gran guerra per distreure de la crisi, Rafel Nadal guanyarà 10 Grand Slam més, canviarem 5 cops més de president de la Generalitat, però molt em temo, que la independència de Catalunya seguirà al mateix lloc.

I anar passant dies i més dies, i sense que ningú escolti aquell munt de gent que va dir que n’estava fins als collons de tot plegat.

Vaig a refugiar-me a la meva ment recordant el darrer dia de platja, que la realitat és tan còmica que sembla que no pugui ser veritat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada