Mourinhisme.

Mourinhisme. Aquest és el nom de la meva nova religió. Aquest és el nom de la nova religió que necessita el país.

En temps de crisi, en temps dolents, en temps en que una promoció de Bombers de la Generalitat i Tècnics Penitenciaris amb les oposicions aprovades fa mesos que estan a casa sense cobrar, esperant que els cridin per treballar, en aquests temps cal un referent únic. Un líder indiscutible i carismàtic que aglutini al seu voltant tota la societat i faci que tots remem junts cap a un objectiu comú.

El més semblant a això que ha tingut Catalunya ha estat el Cobi. I no passava de mascota.

El senyor Pujol també ho va intentar i ho va fer molt bé, però es va fer gran i quedava encara massa camí per fer.

Però en Mou és diferent! Jo vull ser el seu profeta! Jo vull que el seu dit m’assenyali el camí!

Perquè jo el crec. Jo vaig veure com la banqueta del Barça el provocava i es burlava d’ell. Jo vaig veure com li posaven l’ull al dit. Ell mai ha fet res, és una víctima.

I poc m’importa el que diguin els diaris i televisions. Poc m’importa que res recolzi la seva teoria, perquè la història la tergiversen i falsifiquen els vencedors, i ell de moment és un gran perdedor.

Però és un perdedor que aglutina. I compte amb la gent que aglutina en moments de desesperació i crisi, perquè ningú en discuteix les idees. Un senyor amb bigoti va guanyar unes eleccions així! I no vull dir l’Aznar, vull dir el que va fer una Guerra Mundial que gairebé guanya.

El Mou en un país sudamericà arribaria a President Vitalici i instauraria una tirania que riu-te’n tu del Pinochet.

Abans els sonats amb deliris de grandesa provaven de conquerir el món i es feien polítics. Ara es fan entrenadors del Madrid (únic lloc del món on un tarat pot arribar tant lluny en qualsevol àmbit) que dóna més caler.

Mou és un il•luminat. No se si és el Déu de la seva religió o un simple apòstol que ha vingut a avançar-ne uns quants manaments. Però el paio és convincent! Té milions de persones als seus peus, creient els seus arguments, adorant-lo com a rei i disposats al que sigui per mostrar-li fidelitat.

El personatge té peus de fang i és molt criticable, però no el moviment i els efectes que genera al seu voltant.

Fe cega. Això és el que necessitem en temps dolents. I ell en ven.

Catalunya necessita un Mourinho! Algú que la uneixi i la faci superar les seves pors. Un líder indiscutible. Algú que faci el que cal fer davant de Madrid, que digui les coses clares i digui el que cal dir, i que quan li tirin tot per sobre i el desprestigiïn amb raó o sense, aquí tothom l’aclami. Posa un Mourinho a la teva vida! Tot canviarà!! Mai més tindràs la culpa o responsabilitat d’un fracàs! Sempre tot serà degut a una conspiració dels altres contra tu!

Mentre ells creen mites del no res, perquè Mou és de moment un gran perdedor a Madrid, nosaltres destruïm mites per enveja i mala premsa.

Després de treure el Barça del fons del no res, perquè no fa tant s’aplaudien chilenes que ens feien quedar quarts a la Lliga i fitxàvem el Radomir Antic per entrar a la UEFA, com que ens diuen que el senyor Laporta folla molt i beu cava, ara ja no ens cau bé.

Fer passar un club o empresa del pitjor moment de la història al millor moment de la història amb 7 anys, no és mèrit suficient. Ser valent i independentista i lluitar per les teves idees no dóna un plus.

El dóna tenir bona premsa. Perquè si beus cava i disfrutes els calers que t’has guanyat, llavors no compta res més. Perquè el Mou és perfecte.

Aquesta és la diferència entre Catalunya i espanya. Ells del no res en fan un mite, els uneix i s’hi agafen com a un ferro roent (com a l’espiritu de Juanito). I nosaltres destruïm continuament qualsevol que destaca per enveja.

Vaig a prendre la medicació.