dimarts, 13 de setembre de 2011

Sóc d’un país petit

Sóc d’un país petit, tan petit que d’es d’un campanar és el veu el campanar veí (o alguna cosa així). Tan petit, que celebra les derrotes. Tan petit, que ja no li queda orgull després de perdre tantes vegades.

El que el fa més petit són els homes covards que el governen. Això si que el fa petit.

Com a país trepitjat, viu amb por i no reacciona davant de res. No el fan reaccionar ni l’espoli fiscal ni els atemptats contra la seva llengua.

Perquè la gent que hi viu, majoritàriament, ja li va bé. Perquè la covardia fa que no es reaccioni per por de perdre el que es posseeix, ni que sigui ben poca cosa i no valgui per a res.

En aquest país, un entrenador de futbol pot fer vibrar més la gent que els seus polítics. Només perquè és valent.

Diuen que a grans mals, grans remeis. Perquè encara ens podem fer més i més petits.

Que algú hi faci alguna cosa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada