Bomba de rellotgeria.

Segurament sóc reiteratiu i sempre dono tombs a les mateixes coses per tornar al punt d’origen. 

No parlarem ni de l’atur, ni de l’atur juvenil (amb un índex superior al 50%). No parlarem del fet que una generació no té futur, no parlarem de que perillen les pensions (per segon mes s’ha posat mà a la guardiola de les pensions). No parlarem del nivell del polítics catalans i espanyols. No parlarem que ahir espanya va demanar ajuda per pagar la prestació d’atur (perquè ja no pot) i la Merkel se’n va riure.

El més senzill és mirar que el Messi fa molts gols i el Cristiano no. També ens podem distraure una mica posant m’agrada al facebook als acudits contra el Wert, l’espoli fiscal, la independència.

Però abans una reflexió. Entre els pocs que encara treballen, hi ha molta gent que no està cobrant el que diuen els seus contractes i cobra tard i malament. Els funcionaris no tindran paga extra (que d’extra no en té res, el contracte fixa un sou i diu que es reparteix en catorze pagues, o sigui que treure’n una és una reducció de sou i un incompliment de contracte per una de les dues parts) i alguns cobraran la nòmina del desembre al gener o amb la de gener.

Perquè? Perquè la normativa obliga a tancar les pòlisses bancàries abans de final  d’any. I que fan moltes administracions? No pagar proveïdors els darrers mesos i ajornar fins i tot pagaments de nòmines.

Així, durant els tres primers mesos de l’any es posaran al dia dels pagaments anteriors i els del dia a dia, i el pressupost 2013 no durarà ni 8 mesos. I l’any vinent acabarem l’any molt pitjor.

Com a societat ens estem suïcidant. Tots sabem que cal retallar, però al sou i als privilegis del veí, no als meus. Cada retallada és una queixa, una vaga, un xantatge d’algun sector, siguin els de la recollida d’escombraries, els jutges, els mossos, els de TMB, els treballadors del peatge... Doncs anem fent, arribarem a l’impagament massiu i punt. I la culpa és de tots. Tots! Meva també. 

Ningú vol renunciar a res. Molta gent viu de cara a l’aparador i no vol admetre que la mamella no dóna per fer el mateix que abans. Doncs anem fem.

L’alternativa és nacionalitzar empreses públiques i sortir de l’euro com diu la CUP? Nacionalitzar Fecsa-Endesa, Gas Natural, Aena,... En fi... sona a Revolució Russa, a mano jo i no tu, a tot es de tots però la els que manem tenim més però som els que dèiem que tos havíem de tenir el mateix (i per això ens vas triar) i misèries per l’estil.

I sents el Niño Becerra i el Punset animant els joves a marxar a l’estranger i dius, aneu a la merda colla de vells carcamals!!! Amb carinyo, eh? 

Quina merda de món ens deixeu? Vosaltres heu viscut a cos de rei i nosaltres a pagar les factures, a pagar les vostres pensions i a viure pitjor? La societat que heu gestionat vosaltres, ha acabat en bancarrota. I la culpa no és dels joves. Vosaltres vàreu votar la Constitució, l’Estatut i els polítics que han gestionat el país.

Dèficit fiscal? Vosaltres l’heu permès. Endeutament perpetu? Vosaltres l’heu creat, nosaltres el pagarem. Corrupció? La vostra generació, la nostra no té cap poder i no s’ha pogut corrompre.

Això si, que ningú toqui les pensions ni els privilegis per antiguitat. Tots contra la baixada de les pensions!! Som-hi! I quan cobra un treballador respecte un pensionista? Han de cobrar més els pensionistes o aturats que els treballadors? 

La societat catalana té  grans problemes que converteixen Catalunya en el país més covard del món.

Per una banda ens creiem el melic del món i que som molt bons. Per altra banda, una filtració falsa i previsible sobre el President que ens havia de portar a la independència, acovardeix a la gent i ja ho tenim tot embolicat. Tenim un síndrome d’Estocolm, una relació amor-odi amb espanya que no s’acaba d’entrendre. No et vull que m’arruïnes però em fa por deixar-te.

Ens queixem però amb la boca petita. Traiem pit però ens arronsem al moment de la veritat. Saben que som covards i dèbils i se n’aprofiten. Ja no parlem d’independència. Parlem del català a l’escola. Un tema superat i més que superat, que haurem de tornar a batallar i sembla que ara és el més important de l’agenda catalana. No podem perdre deu anys amb això. El tema ja estava superat. Anem al nivell superior.

La independència és la guerra que ens farà guanyar totes les batalles. Aquest és el camí. No perdre el temps amb debats estèrils i batalletes menors.

Ho som independents o no hi ha futur. I aquell dia també caldrà començar a canviar moltes coses!

No serà una lluita de classes, serà una lluita intergeneracional! Els mateixos que ho han trinxat tot no ho podem solucionar, ja coneixem les seves solucions. I no parlo de partits ni de dretes i esquerres, parlo de generacions.

La societat catalana i la seva economia són una bomba de rellotgeria. Tothom sap que cal canviar coses per parar el compte enrere i tothom dissimula i espera que s’arregli sol. 

Doncs apa, a seguir mirant el Messi!

I ara el català a l’escola! Catalunya 0 - espanya 2

Hi havia una vegada dos ministres hooligans a les espanyes. Eren rancis, casposos, amb cara de restrets i bastant Torrentes.

Amb aquesta descripció és difícil saber de quins parlem, solen respondre al prototipus  des de temps immemorials,  hom es podria preguntar si els fabriquen en sèrie. Posem-hi pel cas, per posar cares, que són el senyor Wert (W) i el senyor Montoro (M).

Tot el que tenen d’incultes i d’homes de poc món, ho tenen de coneixement de la psicologia catalana. Espanya no la salvarà d’aquesta crisi ni l’I+D ni el turisme, la salvarà i la salva des de fa dècades, l’exprimir l’única colònia que els queda. 

Però, com s’ho fan perquè aquesta no és revolti? És una combinació de dos factor: la colònia en si està habitada pel poble més covard del món, i els espanyols coneixen perfectament aquesta covardia i com utilitzar-la en benefici propi.

Però tornem a la nostra història. Estaven els dos ministres bombollejant al jacuzzi d’un xalet de la Moraleja, tips com a porcs i bevent conyac del bo, a principis de novembre del 2012, quan la conversa va prendre el caire següent  (la conversa està traduïda al català):

• (W) Cristobal, aquests catalans que bramen ara amb això de la independència? 
• (M) Uii..., tranquil home, tranquil.  
• (W) Home, que es veu que ara tenen líder i el principal partit de Catalunya a molta distància del segon està per la independència. 
• (M) No pateixis José Ignacio, no pateixis! Aquest Mas és aquell mateix que va començar a retallar i portar la política amb responsabilitat, no? I estava pesat amb que nosaltres féssim el mateix...., potser si que té alguna cosa de líder carismàtic..., no com tu i jo, eh? Ens estem posant com dos bacons, porta  wisky! 
• (W) Osti Cristobal, penso que hauríem de fer alguna cosa! 
• (M) Això és un joc de nens. Mira, direm que té comptes a Suïssa. Ell, el Pujol, i el cap aquell dels Mossos que em cau malament. 
• (W) Vols dir? Si no tenim proves... 
• (M) Proves? Per a que les volem? Jose Ignacio, t’estàs tornant molt tou! Treu això que et dic de Suïssa una setmana abans de les eleccions!(W) I aquell embolic dels socialistes de Sabadell? Que en farem d’allò?
• (M) Aix...que no t’has llegit el “Manual del bon ministre espanyol”? A veure si parlaré amb l’Aznar, si va fer ell el pròleg i te’l va signar...,t’ho diré un cop i no més. Treu això que et dic de Suïssa, i el tema dels socialistes..., no et diré que no m’agradaria rebentar-los, però quan es tracta de putejar Catalunya ja saps que anem de la mà. Treu el tema del socialistes l’endemà de les eleccions.

• (W) L’endemà?? No serà molt fort treure això l’endemà i la setmana abans el tema del Mas sense proves?
• (M) Què coneixes poc als catalans!! Si dius això del Mas ningú voldrà proves. A Catalunya s’odia per sistema aquell que sobresurt en qualsevol camp. Odien els líders i triomfadors, són molt envejosos i alaben la mediocritat. El Barça ja era això abans que arribes el maleït Cruyff i rentés el cap a una generació de jugadors que ara perpetuen el model. Sempre por de perdre, sempre acotar el cap. Si Bill Gates hagués nascut a Catalunya, Microsoft no existiria i en Bill seria professor de secundària.

No pateixis, s’ho creuran i no votaran Mas. I pensa que el català pensa diferent. Els independentistes, en comptes de pensar, a CIU el partit àmpliament majoritari i l’únic que ens pot portar a la independència i amb líder aglutinador, hi ha Unió amb un líder amic nostre com el Duran. En comptes de dir, ara que l’Artur Mas ha fet el gest valent i únic a la història d’apostar per la independència, ara que tenim una oportunitat històrica, votem-lo tots, no pateixi, pensaran...,hi ha el Duran! Compte! Hi ha el Duran! En comptes de votar el líder que pensa com nosaltres i marca a la ideologia i l’estratègia del partit i la portat a ser pro independència, votem qualsevol altre partit minoritari, no fos que el Duran poses pals a les rodes.

Tranquil Jose Ignacio, tranquil, fes-me cas. Ells sols faran caure el seu líder i després a CIU es discutiran internament, perquè clar, l’amic Duran els dirà als altres que s’han equivocat d’estratègia.

•  (W) Ets molt gran Cristobal! Però encara es pot millorar!! Recordes l’Estatut? Aquella merdeta de llei orgànica amb la que els vam vacil·lar durant vuit anys en col·laboració amb els socialistes? Doncs a la sentència del Constitucional, no només ho vam tombar tot, sinó que en qüestió de llengua a l’escola els vam deixar pitjor del que estaven!
• (M) Com vols dir Jose Ignacio?
• (W) He pensat, que podria fer una llei destruint el model escolar català, trinxant el bilingüisme i posant el català com a quarta llengua. Ens podríem venjar per fer-nos passar aquesta mala estona! A tu et sembla? A qui bombollejant i bevent després d’un bon tiberi i en comptes de parlar de cases de barrets, estem parlant de catalans..., quin fàstic!
• (M) M’agrada la idea!! M’agrada molt! Trucaré als socialistes perquè això és molt bona idea, segur que els agradarà i anirem de la mà. Ara els distraurem amb això durant dues legislatures o tres! Els farem lluitar, emprenyar-se entre ells, unir-se i enfadar-se...i quan ens cansem d’això d’aquí uns any, deixarem que tornin a estar com al principi!

 Ells s’ho prendran com una gran victòria, sense adonar-se que estaran com al principi i hauran perdut miserablement el temps. Entre això i el daltabaix del Mas, els tenim distrets mínim deu anys més amb ruqueries!
 

• (W) Doncs mira, per no ser menys que tu, si tu dius que traurem el tema de Suïssa la setmana de les eleccions i el tema dels socialistes l’endemà mateix. Jo et dic que faré aquesta llei del català la setmana següent.
• (M) Osti Jose Ignacio! Veig que els tens ben posats! Tens el que cal tenir per ser un bon ministre espanyol...veig que ja li vas agafant el fil. I no et fa por que facin alguna cosa contra això del català a l’escola?
• (W) Què dius home!!! No eres el perfecte coneixedor de la psicologia catalana? Mira, primer ompliran el facebook de dibuixets i consignes contra no acatar la llei, a favor de la independència (i just una setmana abans que hauran votat el contrari!), insubmissió contra la llei...I posaran m’agrada, i parlaran de fer un front comú de partits catalans, i potser fan una manifestació i tot, una vaga a l’ensenyament...

Potser envien la llei al Constitucional! Jajaja!! Al nostre tribunal!! Allà la tindrem 10 anys rient-nos de tot!
 
Foc d’encenalls, faran quatre rucades i tornaran a acotar el cap com la colla de perdedors tita fredes que són! Posa champany a la copa! I pensar que algun cop havíem begut cava i parlat català a la intimitat! Si fins i tot l’amic Aznar havia recitat una poesia en català a la merda de TV autonòmica que tenen..., perquè mira que és dolent el cava comparat amb el champany...
 

• (M) Jose Ignacio, ara si que veig que ets un home! Brindem per Espanya!!!

I conte explicat, conte acabat.