dijous, 16 de maig del 2013

Elogi de la grisor


Que tenen en comú personatges tan preparats, hàbils, carismàtics, competents, joves i preparats com Zapatero, Rajoy, Saura, Tito Vilanova, Montilla, Holande, Sandro Rosell o Andoni Zubizarreta?

Ja els ho dic jo, són grisos. Més que grisos, fins i tot inexpressius, mediocres, normals, estàndards, poc sorprenents, conformistes...

El més sorprenent però, és que la gent els tria per dirigir la societat.

Són el contrari de Bill Gates, Steve Jobs, Joan Laporta, J.K. Rolling, Carles Puyol, Josep Guardiola o tants i tants bombers, administratius, metges i fontaners que tots coneixem.

Perquè la gent que desperta empatia, il·lusió, trempera i confiança, la gent que encomana coratge, perseverança, talent o ambició, gairebé mai es triada per dirigir la societat?

Al Gore va perdre les eleccions contra George Bush perquè els americans el consideraven massa perfecte. Massa intel·ligent, el nen llest de la classe.

L’esport nacional de Catalunya i de mig món no és el futbol, és l’enveja. S’enveja la gent que destaca, s’enveja la gent que li va bé, s’enveja els triomfadors, s’enveja els que fan diners.

S’enveja normalment des del fracàs personal, des de la buidor, des de la infelicitat. Si jo no sóc capaç, perquè aquest si? Si jo tinc una merda de vida, en comptes de reconèixer a qui s’ho ha sabut muntar millor, li desitjo el pitjor. Li desitjo la mateixa merda que em toca empassar a mi.

I llavors, esperem un error, una badada, per criticar, aniquilar i destrossar la persona que destaca. Amb qualsevol excusa. I normalment, un personatge gris ocupa el seu lloc, mogut per l’enveja i la cobdícia.

Quan la societat està dirigida per un personatge gris, viu tranquil·la. No hi ha grans sobresalts, no hi ha alegries, tot és monòton i gris i amb una plàcida decadència que anestèsia. Al final, triar la grisor és el camí més ràpid cap al fracàs!

Resultats, la indecència moral que barra el pas a qualsevol tipus de poder a la gent jove que permet que els mateixos que han enfonsat el sistema, s’hi perpetuïn.

L’atur juvenil ronda el 60%. No hi ha possibilitats de fer carrera, de millorar, de progressar, de veure els esforços compensats, d’utilitzar l’ascensor social, de tenir projectes vitals.

Tota una generació estafada, enganyada, perduda, obligada a pagar els excessos d’una altra generació que realment ha viscut molt bé i en continu creixement, però que ha acabat ventilant-se els recursos de les dues generacions següents.

Com se sentia senyor Antoni Castells quan signava crèdits més enllà del 2100? No li tremolava la mà?

Viure per pagar factures. Viure amb el cap cot. Conformar-se amb el que hi ha. Anar pagant impostos. No preguntar-se perquè ha passat això, perquè està passant això i qui en té la culpa.

Si amb un 60% d’atur juvenil, la joventut no es subleva, es que l’educació que han rebut és un magnífic  i rotund desastre.

Per no parlar de la decadència absoluta on ha caigut el Barça. Una rua on l’únic que importava és fer veure que hi havia gent i que hi havia un mínim d’eufòria. Ja hem fitxat el Xaval de la Cresta.

Li donarem el benefici del dubte, espero haver-me de menjar les paraules, però crec que és un futur semi-bluf. Un nou Robinho, un nou Giovanni.

No em critiqueu, que escric això embolicat amb l’estelada!! Visca el Barça i Visca Catalunya!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada