Aquests dies de juny, a cavall entre el Tour de França i que comenci de
veritat la calor, una de les poques distraccions televisives (la veritat,
gairebé qualsevol cosa és preferible abans de mirar la televisió per la nit) és
veure la Copa Confederacions.
Aquest torneig sense interès i devaluat, serveix per a què el bon culer és
faci palles mentals mirant al gran Neymar i el bon català tingui males
digestions veient Piqué, Xavi o Pedro corrent més amb la Roja que amb el Barça.
A tot això, sorgeix la conversa amb un company...com arriben a barrejar
política i esport els espanyols! La Roja, la selecció de basquet, Nadal, Contador,
Alonso.... tots els èxits s’amaneixen de Pàtria, de bandera! Quina gent aquests
espanyols!!
Però, no som així a Catalunya? Som
millors en aquest sentit? El meu amic es va indignar! Infinitament millors!!
Aquí no barregem coses! Però quina obscenitat he gosat insinuar? Quina
blasfèmia he proferit?
Esmaperdut i penedit, li contesto que evidentment a Catalunya no barregem
política i esport. No creem símbols nacionals en esportistes d’èlit i no posem
estelades on ens interessa! A TV3 no comenten els títols de les seleccions
catalanes de corfball (o com s’escrigui), dards o bitlles. A Catalunya no està
de moda o parlem de trail runnig perquè tenim en Kilian Jornet o la Núria
Picas. A TV3 no s’ha arribat a retransmetre el Mundial B d’hoquei patins, amb
la brillant selecció catalana arrasant quatre grups d’amics que no sabien ni
patinar.
A Catalunya som millors! No seguim els raids perquè hi hagi en Marc Coma o
el Nani Roma. No enviem gent al desert a seguir el Dakar, amb diner públic, a
entrevistar i glorificar els nostres corredors i a no fer ni cas dels altres. I
ara!!
Deia un reportatge recent de la revista Sàpiens, sobre els consols i
embaixadors d’altres països durant la guerra civil, que el cònsol soviètic (un
dia parlarem de la II República, govern desastrós, comunista boltxèvic que
expropiava els bens dels ciutadans sense criteri, i que sempre apareix com una
gran víctima i un model d’èxit) ja recomanava en escrits al seu país, que calia
aprendre unes frases fetes en català per triomfar en la diplomàcia a Catalunya.
Segons ell (i amb tota la raó del món), quan un nouvingut diu quatre paraules
mal dites en català, ens cau la baba i ja ens ha robat el cor.
El gran Neymar, líder dels “Toys” (quina cutrada, deu meu... quina colla d’analfabets
amb diners, futura carn de presidi...) i futbolista de nivell acceptable, va
arribar al Camp Nou molt ben assessorat. Dient “Bon dia Catalunya” i dient que
es trobava més còmode parlant en català que en castellà (això dit en portuguès)
i la libido de tot Catalunya es va disparar!
Es com quan el Barça guanya un títol! Tots hem vist jugadors que no tenen
ni idea d’on son ni de l’idioma que es parla, dir quatre frases fetes en
castellà mal dit i al acabar, un “Visca el barça i Visca Catalunya!” i tots
contents! El gran Amunike i el seu “Campeolones”... Deu meu!! Quin orgasme d’ignorància!
La conclusió és la següent: A Catalunya no barregem política i esport,
perquè intel·lectualment estem molt per sobre els espanyols. Ara bé, si t’emboliques
amb una estelada i parles quatre frases en català, ens robaràs el cor i et defensarem
fins a la mort, pensis el que pensis i siguis com siguis. Per contra, si ets
català, encara que defensis Catalunya o et posicionis a favor de la consulta
sobiranista (per exemple Xavi o Piqué), seràs criticat si temporalment jugues a
un esport amb una selecció del país on t’agradi o no et toca viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada