dimarts, 1 d’octubre de 2013

This is Spain "Me llamo Benjamín Serra, tengo dos carreras y un máster y limpio WCs en Londres"

En aquesta merda de país caspós, inculte, conservador i on no funciona l’ascensor social ni existeix la igualtat d’oportunitats, ara de cop, han descobert la precarietat. Unes declaracions molt normals i d'un fet que fa anys que succeix, ens fan redescobrir la sopa d'all.

Un noi amb dues carreres i un màster ha anat a treballar a Londres perquè aquí hi ha un 60% d’atur juvenil i no hi ha plan de res. El noi es queixa que va rebre un Premi Extradordinari de fi de carrera a ambdues llicenciatures i ara s’ha vist des de fora, netejant la merda dels altres en un país estranger i s’ha vist tocant fons.

La realitat a la vida real és molt puta. La realitat no es pot vestir amb eufemismes de discurs políticament correcte. Quan marxes no vas a viure una gran aventura, a aprendre idiomes i a viure com casa els pares. Emigres! I això és molt puta. Que si als espanyols els veuen com una plaga, que si treballen als pitjors llocs... On treballen aquí els romanesos? I molts tenen carrera! Que ens sap gaire greu això a nosaltres?

Però què és pensava la gent? Que a l’estranger rebrien els espanyols amb els braços oberts i esperant donar-los els millors llocs de treball? Com si allà no hi hagués problemes d’atur pels autòctons.

Part de culpa és de la societat, de pujar canalla molt malcriada i sobre protegida que no sap fer res. Massa pares pensen que refugiant el seu fillet darrera un títol ja ho tenen tot fet, que serà un triomfador i viurà la mar de bé. El protegeixen de la vida i del patiment. No entenen que és més útil que el seu fill tingui caràcter, sàpiga encarar els problemes, tingui carnet de conduir o sàpiga cuinar que no pas un títol universitari. La gent ha de viure la vida, guanyar, perdre, equivocar-se, aixecar-se, tot això forma part d'un aprenentatge i d'un creixement personal que no es valora amb papers però et dóna les eines per tirar endavant.

Tots els pijoprogres s’estan adonant que la seva il·lusió mai ha existit. Fills consentits i vagarosos que sort en tenen dels calers del papà i la mamà. El pare es director de banca i té un patrimoni de varis milions d’euros, i mentre espera heretar el fill viatja pel món i munta un taller super cool per fer ioga. Baaaaaahhh!!!! Igual que la generació dels hippies!

En aquest país amb una ciutadania sense poder adquisitiu, endeutada i sense aspiracions ni oportunitats de millora, només viuen bé els de pares rics o els que tenen terres per cobrar la PAC. Això és progrés! Això és un país amb futur!

Aquí som els reis de les esquerres, del bonisme, del papers per a tots, de l’escola de jugar i sense disciplina...i després ens queixem que el món es competitiu i ens fa plorar. I després al·lucinem per no ser competitius i per no poder seguir vivint com uns mimadets. I després no entenem perquè altres països, que si que funcionen, no ens tracten igual, acollint-nos i donant-nos facilitats.

I ens hem fotut una hòstia...una hòstia...que dura que ha estat la caiguda!

Però igualment, el món s’està revolucionant per moments. Als EUA envien 800.000 funcionaris a casa, de 2.1 milions de funcionaris perquè no s’han posat d’acord per elevar el sostre de deute. Brutal! Tanquen els parcs nacionals. Dead Valley, Grand Canyon del Colorado, l’Estàtua de la Llibertat. Osti nen!

I aquí, el PP amb majoria absoluta injecta gas en unes falles davant les costes de Tarragona i València. I curiosament hi comencen a haver terrotrèmols. Molts terratrèmols a diari i de magnituds cada cop més importants.

I rient-se totalment de la intel·ligència de la gent, ens diuen que no té res a veure. La persona mentalment més simple de la història de la humanitat pot veure la relació causa-efecte claríssima entre els dos fets.

País de vòmit, notícies que produeixen nàusees.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada