dilluns, 7 de març de 2011

Independentisme i Messies variats.

Nou cop d’efecte en l’independentisme català. Ni el millor equip de guionistes té la menor idea de com fer seguir la trama.

ERC, pal de paller de l’independentisme i partit històric de les causes perdudes, decideix fer president de Catalunya el senyor Montilla, paradigma del carisma, després d’un primer tripartit d’on acaba expulsat. Això serà analitzat als llibres d’història (això sí, per gent amb poca feina) com un delirium tremens de proporcions gegantines. Si fas el ridícul com a partit en el referèndum per l’Estatut (Estatut si, estatut no, o potser en blanc?), si t’expulsen d’un govern on ets minoria i si la gent et castiga a les urnes, cal repetir la experiència encara a menys nivell i amb perfil més baix?

Després arribaren les escissions, els reagrupats i els solidaritzats. I els aparells de partit d’ERC, igual com els agents dels partits comunistes, feien propaganda entre militants i simpatitzants: tots els desertors eren uns apestats i gent que no valia, quina sort que marxessin, no anaven a fer res de bo, eren un mal intern!!

Però noi!! Arribà el 28-N! I a partir del 29-N les noves consignes eren refer ponts i reprendre relacions personals (trencades per ordres el partit, però no eren tan dolents tots els que van marxar??)...

Quants cops he sentit dir aquests mesos a gent d’ERC que el senyor Laporta era un pallasso, que era un aprofitat i que no arribaria ni a presentar-se?

Els grans estrategues d’ERC, ofertaven el producte “independència” quan la demanda era mínima i quan hi ha més indendentistes que mai, deixen d’oferir el producte i quan ho fan, sempre amb la boca petita. Daltabaix electoral i nul•la credibilitat. Fitxaran Laporta com a Messies? Sortirà després del Congres de la tardor (n’hi que que ja afilen els ganivets, allò serà una carnisseria!) un tàndem Portabella-Laporta per salvar ERC? El partit de Macià i Companys en mans de Laporta?

Que faran tots i tots els que el criticaven? Plegar? O creure el nou discurs oficial del moment i aclamar-lo com un salvador?

El senyor Laporta, sant de la meva devoció, ha demostrat carisma, dots de lideratge i ha triomfat en tot allò que s’ha proposat a nivell professional. El seu defecte (i potser gran virtut) és un inconformisme i una autoconfiança tan grans, que ratllen la inconsciència. Certament, si hagués decidit gasparitzar-se o nuñitzar-se, segurament estaria a la Federació Espanyola de Futbol o la FIFA xupant del bote. I segur, segur, segur, que fent tot el que ha fet pel país hi ha perdut molts diners i hi ha guanyat molts mals de cap.

Però potser no sabia, que el nivell dels polítics d’aquest país és tan, tan, tan baix... que hi ha dirigent que no saben ni engegar l’ordinador i els va enorme la responsabilitat que tenen. Això si, fa anys i panys que militen... com en qualsevol empresa, vaja!! Qui no ha sentit parlar de la típica multinacional, que agafa el noi del magatzem que fa 30 anys que apila caixes i el fa gerent? Ah? Que no passa això? Perquè? Ahhh... perquè potser l’empresa faria aigües!

Pobre Laporta! Si creu que al SI li han fet la punyeta, que es prepari que allò només era un joc de nens...

Conseqüències:

A CIU, sense fer res, encetant debats inútils sobre la velocitat a la carretera i amb un començament no molt lluït, guanyen carretonades de vots i més vots. Només oferint estabilitat.

Per acabar, citarem un personatge bíblic: Algú recorda el padre Apeles (tertulià del cor de les espanyes)? Al seu moment de glòria es posava amb tots els freaks de la televisió del moment creant polèmica. Un dia els va convidar a un debat de ”tots contra ell”, va omplir el plató amb una desena de freaks i va decidir no dir res. No va obrir la boca en tot el programa. I els freaks es van començar a insultar entre ells, a explicar històries delirants, a posar-se sols en ridícul... fins que el padre Apeles es va aixecar de la cadira i va dir, “No cal que jo digui res, la feina la feu vosaltres sols”.

Gran paradoxa!

4 comentaris:

  1. Petit comentari el Pare Apel·les és català.
    Per altra banda, el seguidisme de les tesis predominants a ERC no és una cosa generalitzada.
    Molta gent no va considerar dolents o traïdors els reagrupats i solidaritzats, per això els ponts són possibles. Si tothom hagués fet com la direcció del partit no hi hauria ponts a refer.

    ResponElimina
  2. Per això mateix, a la tardor hi haurà una carnisseria. S'ha intentat tapar una gangrena amb una tirita, i calia molta amputació. El pacient coixeja, no té credibiliat i camina cap a una nova patacada. O potser no, a vegades la vida és sorprenent.

    ResponElimina
  3. Han volgut posar un pegat quan el que realment cal és una transformació radical del missatge. Encara fa mal d'ulls que fins i tot s'hagin carregat les sigles històriques del partit. Hi ha massa mirada curtplacista i poca visió de futur. Així no anirem enlloc.

    ResponElimina
  4. Estic d'acord amb tu Albert, però els independentistes a ERC han quedat en minoria, amb les fugues a Reagrupament i Solidaritat. Ara és un partit federalista-independentista amb la boca petita, molt radical d'esquerres, progresista i algunes collanades més. El que no han vist, és que la gent els votava per indepedentistes. El PSOE busca substitut a Zapatero, el PSC ja s'ha carregat el montilla, els comunistes han despatxat el Saura...aquí no els treuen ni amb sabó i aigua bullint de la cadira!

    ResponElimina