diumenge, 28 d’agost de 2011

El Sant Pare em va confessar.

Dissortadament per mi, sóc home de ciències, crític amb el món que m’envolta i m’agrada entendre el perquè de les coses.

Al sortir de la primera classe de catequesis de preparació per a la comunió, ja vaig veure que allò no era aigua clara.

Històries com la de Noé o la dels pans i els peixos no em van convèncer. No veia clar això de tancar tots els animals en una barca i que no es mengessin entre ells, veia problemes d’espai, de xarxes tròfiques, d’aliments, de volum i pes... no ho veia clar!!

Llavors et diuen allò que no ho has de creure literalment, que és metafòric... I encara ho veia menys clar! Si cada cop que trobes un error a l’argument és metafòric, ja em diràs...que si la Verge Maria i l’esperit Sant...

Total, que no ho veia clar! I em va agafar un complex d’inferioritat, de no ésser complet, de que em faltava alguna cosa...

Vaig decidir consultar altres religions per veure si m’omplien més:

L’Islam, amb estranys dejunis i constants cops de cap a la Meca, el vaig veure poc pràctic. A més, a la meva nòvia no li acabava d’agradar el burca, ella és més de fer nudisme a la platja i li feia calors i picors.

El Budisme, molt de moda entre la gent “cool”, “guai” i actors de Hollywood, tampoc em va acabar de convèncer. Meditar no acabava de ser el meu fort, la postura del loto em deixava els ronyons fets caldo, la meitat de dies em clapava o era incapaç de deixar la ment en blanc, i mai vaig aconseguir levitar com els monjos del Tíntin.

Vaig tocar una mica el tema sectes i la Cienciologia. Les primeres tenien l’inconvenient que sempre demanen diners, i tot i que en algunes es fan orgies iniciàtiques (allà vaig veure la llum per un temps) al final no compensa, et surt més car que un matrimoni.

La Cienciologia del senyor Cruise, és un moviment creat el 1952 per un senyor que abans feia d’escriptor de ciència ficció. Al saber això, ho vaig trobar massa estúpid com per arribar a provar-ho.

Però jo no volia ser incomplet! Volia tenir fe! Creure cegament en alguna cosa! Negar les evidències i ser un fanàtic d’alguna cosa! Viure amb una rialla i suportar sempre els mals moments amb alegria!!

Havia de donar una segona oportunitat a l’Església Catòlica. Per això, em vaig encaminar a la capital del Imperi Español per assistir a les Jornades Mundials de la Joventut. Un acte que seria una modernització de l’església, no en permetre els condons o l’abortament, sinó en incorporar el màrqueting i les estratègies de venda en el camp de la religió i la dominació de masses.

Vaig passar un cap de setmana compartint la fe amb joves de tot el món, vaig veure el Papa Mòbil passar davant meu i vaig assistir a les misses del Sant Pare. Vaig intentar contagiar-me de tot aquell esperit festiu i de fe. Però no vaig poder. No en vaig saber prou! No en se més!

Abans de marxar, vaig decidir confessar-me en un d’aquells centenars de confessionaris blancs. Bé, la veritat és que primer pensava que eren els urinaris, però un cop ja m’estava abaixant la bragueta i davant la cara d’estupor del capellà (era estupor? mmm...) i comprenent on era, vaig decidir confessar-me.

A la fira que feien per captar vocacions, no van acceptar la meva sol•licitud per exercir de capellà, és veu que és Déu qui et tria a tu i no tu qui expliques que estàs a l’atur i cobres poc, i demanes ces com els horaris i sou, quina formació et cal i quans dies personals tens.

Així, li vaig explicar a aquell capellà, que tenia la sort de tenir el que jo volia, una fe a prova de bomba, els meus problemes. Vaig aprofitar per explicar-li uns quants petits pecats de joventut i de faldilles, i després el meu problema amb les creences.

A l’acabar em fa fer resar dos parenostres i tres avemaries. I em va dir que tingues fe.

La tornada amb l’AVE va ser molt dura i cara! Cara ho és sempre, dura perquè no havia aconseguit els meus objectius.

Llavors, vaig recordar el que l’Oracle de Pals em digué en una ocasió “Entre intentar levitar, donar cops de cap encarat a la Meca i esmorzar hòsties consagrades, no em quedo amb res”.

Després d’analitzar la blasfèmia més gran de la història de les religions, vaig veure que com sempre, tenia raó.

Una setmana després, havent reflexionat molt sobre el tema, us puc dir que he trobat la meva religió! He trobat el meu líder!

En un proper post us explicaré quina és.

S’admeten apostes!


1 comentari:

  1. Com que ja fa temps que veig els teus comentaris a ND, m'he decidit a fer una visita al teu bloc.
    Només un comentari, documenta't una mica i no et deixis endur per rampells de filies i fóbies.
    "quest tio quina credibilitat té?
    Anònim, 29/08/2011 a les 08:41
    O sigui, que no comparteix l'opinió de ningú i n'ha de buscar una d'alternativa. Doncs molt bé, així els hi va als del seu partit, sempre han d'estar en desacord amb tot i matitzar qualsevol cosa per ser més purs!

    Sort que ja se li acabava, cap a casa i a buscar un ofici!"
    Joan Tardà es diputat des del 2004, set anys, no com d'altres que en porten tota una vida. Segona, es catedràtic d'institut, per tant, quan plegui tornarà a fer classes. O sigui que d'ofici, ja en té. Si vols criticar endavant, peró amb certeses, no falsetats.

    ResponElimina