dijous, 18 d’agost de 2011

Visita a l’oracle.

Després d’unes setmanes de vacances, dedicades en part a garantir l’estabilitat de la zona Euro, es fa dur tornar a la rutina habitual.

Aprofitant l’avinentesa de tenir uns dies per dedicar al “dolce far niente “, membres de la redacció d’aquest diari van decidir visitar un país intervingut. Objectiu, fer turisme per Lisboa i deixar uns euros al país per salvar-lo de l’hecatombe. Superat l’ensurt inicial per la bellesa de Lisboa (ens imaginàvem que en una ciutat intervinguda es vivia l’apocalipsi), resultava estranya veure com la gent feia vida normal.

Després d’una intervenció, la gent pot continuar vivint la vida amb normalitat! La gent anava al supermercat, a la feina, anava de festa, fotia algun clau... en fi, anaven tirant. Això em va calmar l’ansietat per la por de la intervenció del meu estimat país invasor, el 2012 podrem continuar com si res amb les nostres coses.

Però les notícies explicaven que el món s’estava abocant a l’abisme! Les borses mundials es col•lapsaven, els EUA perdien la triple A (ara tothom parla d’agències de qualificació, igual que tothom s’indignava quan es discutia si el l’aeroport del Prat havia de ser un Hub, que fàcil és crear opinió!), el socialistes deien bestieses a Catalunya, fam a la banya d’Àfrica, una boig cometia una masacre a Noruega...

Decidit a entendre que estava passant, m’encamino al meu oracle de capçalera. L’oracle del segle XXI no viu a Delfos, és de Pals. Ésser superior dotat d’una ironia suprema i cabell blanc, analitza com ningú qualsevol situació i encamina els seus amics i contemporanis de confiança. Una conversa amb ell, reconforta i dóna ànims per seguir deambulant per aquest camí anomenat vida.

Tot i això, tampoc una ment tant privilegiada podia entreveure que passaria amb tot plegat. Em va recomanar que no deixes el diari per fer-me trader a la borsa i viure d’especular amb operacions en curt. La seva recomanació va ser comprar-me una “fragoneta de segona mà” i entrar a la indústria de “robar merocotones “ i “afanar cable de cobre”.

Després de comparar el sou com a redactor en cap d’aquest diari amb la PIRMI (més alta en alguns casos que el salari mínim interprofessional), estava decidit a fer el pas, baixar els pocs esglaons que em quedaven fins a la insolvència i capbussar-me en el món de la ferralla i els mercats ambulants.

Però quan sembla que ningú entén res però tothom fa veure que ho sap tot, i el camí està emboirat, apareix el senyor Mourinho per recordar-nos que hi ha veritat absolutes. Un gilipolles és un gilipolles sempre i a tot arreu!

I fa gràcia tenir un lloc on poder-ho escriure. Comencem nou curs!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada