divendres, 25 de novembre de 2011

Ja ha passat el circ.

Les eleccions són com el gran circ Raluy! Gent estrany arriba al poble i l’omplen de cartells i paperets creant expectació. El presentador descriu els artistes com els millors de tots els temps mentre el públic no s’ho acaba de creure i al final surten els pallassos de sempre a fer quatre gags caducats. Tothom marxa amb sensació de dèjà-vu i que no calia pagar entrada per veure un espectacle decadent. I els cartells segueixen penjats uns quants mesos, desfent-se amb la pluja i mostrant el patètic que és tot plegat.

Mentre, la caravana del circ segueix el seu curs i tothom content. Tots els artistes han estat els millors de la funció! El pallasso està content perquè l’han aplaudit 3 persones i les enquestes només n’hi donaven dos. El domador de lleons està eufòric, ha arrasa’t! Tampoc és que hagi millorat el número, és que el domador de tigres, estrella fins al moment, porta un seguit de ridículs espantosos i no recorda ni com s’ha de cordar les sabates.

L’eufòria de ERC-Reagrupament-Qui vulgui venir per mantenir 3 diputats es una aberració a la intel•ligència. Si mantenir per menys de 100 vots un diputat a Girona (on estaves prop del segon) és un èxit ja podem plegar. Si èxit és perdre el 22% dels vots a Girona, el 25% dels vots a Tarragona i el 40% dels vots a Lleida, ningú ha fracassat mai a la vida.

Ningú menys el PSC. Després de 7 anys d’una gran gestió s’ha produït el miracle i no han guanyat a Catalunya per primera vegada!! Oeee!! Però han tret 14 diputats... deu ni do. Això és amor al partit, perquè sinó ja m’explicaran.

Mentre, el nou amo del ramat té molta feina per fer. Com que aquí la gent no sol anar per feina, Merkel i The Economist ja li han manat els deures.

The Economist demana una reforma laboral urgent, descriu literalment el mercat laboral espanyol com “a group of ageing, virtually unsackable “insiders” with gold-plated contracts, whereas the rest have to make do with highly insecure temporary contracts”.

Quan aquí teníem la bombolla i ens deien que els preus dels pisos mai baixaven i que ens hipotequéssim, el món ja deia el que passava a espanya. Quan hi van haver els atemptats de l’11-M, el món ja sabia la veritat mentre aquí ens enganyaven a tots.

Per això, és millor creure’s gairebé qualsevol cosa que vingui de fora abans que una versió oficial del pastor del ramat. I sembla que la tornen a clavar.

Aquí hi ha una sèrie de gent dels 45 en amunt, amb contractes fixos des de que van començar a treballar, amb grans sous i privilegis i són gairebé inamovibles. Tota la gent que ha vingut després, mai ha arribat al seu nivell.

Així, la lluita de classes o de dretes i esquerres s’està tornant una lluita entre generacions. La gent fins als 30 anys, seguint el sistema (carreres, màsters, idiomes) només aspira a l’atur, contractes precaris, inestabilitat laboral i manca de futur. En conseqüència, la gent no s’emancipa, no forma famílies i no pot tenir fills. La natalitat baixa, perillen les pensions... s’auto-immolarà la clase privilegidada?

Mentre, la gent de 45-50 anys que va seguir el sistema (carreres, idiomes, màsters, funcionariat) tenen uns privilegis adquirits i uns sous molts més alts. No són tan eficients ni estan tan preparats, però és car despatxar-los perquè són fixos. N’hi ha que van entrar al funcionariat quan es va crear el funcionariat, és a dir, per cada 10 aspirants hi havia 9 places.

I s’omplen la boca que ells també ho van tenir molt difícil i que el jovent d’ara és gandul i bla, bla, bla. Gànduls i treballadors n'hi ha hagut ara i sempre. Però estadísticament, la gent ho té més difícil ara.

Senyors, vostès compraven pisos i cases que pagaven en 5 anys. Vostès trobaven feines que eren per tota la vida. I vostès, que tan van canviar el món i es feien un fart de córrer davant els grisos, van deixar que Franco morís tranquil•let al llit. L’únic dictador d’Europa que va viure plàcidament fins al darrer dia i no va ser tombat pel poble! Quins lluitadors! Renoi!

Per no parlar del perfecte món que heretem! La primera generació a viure i tenir menys aspiracions que l’anterior, en un món brut i amb un model econòmic esgotat.

O sigui que de lliçons cap n’hi una!

A veure amb quins numerets ens entretenen els propers 4 anys! S’embolicarà el domador de lleons amb la dona barbuda? Serà el nan qui s’embolicarà amb la dona barbuda demanant un pacte fiscal? Il•legalitzaran novament el partit del faquir?

Pa i circ que el poble necessita no pensar!

Em vaig a distreure jugant el gràfic següent i pensat que collons feien els que representa que manaven mentre això passava? Comptar milions?

http://www.lahistoriaconmapas.com/2011/11/comparativa-de-la-construccion-de.html

1 comentari:

  1. Homeeee....jo tinc 44, vaig seguir el sistema que dius; carrera i màster.....encara no estic fixe enlloc...he treballat de mil coses diferents...això si, relacionades amb la carrera que vaig fer. Per la gent que conec, crec que els de 45 es divideixen entre els que "van tenir sort" i els altres. Ara, a partir dels 50....
    I és així: la meu mare com a funcionaria administrativa, cobra més que jo com a tècnic...mai arribarem

    ResponElimina