dilluns, 12 de març de 2012

Avall que fa baixada...

Mentre el país s’enfonsa en una crisi econòmica, social i moral sense precedents, on tot tremola en una crisi que tot just acaba de començar, el soroll continua amagant qualsevol tipus de debat.

Cap sector no vol perdre cap privilegi. Una família que cobra 800€ de PIRMI (Renda Mínima d’Inserció) a perpetuïtat sense oferir res canvi a la societat, troba injust perdre la més mínima prestació. Un conductor del metro que cobra 50.000€ bruts anuals, troba totalment injust que li suprimeixin cap de les seves 17 pagues.

Doncs resulta, que la gran massa de gent jove d’aquest país de pandereta, preparada i amb ganes de treballar, troba injust que li prenguin el pèl!

És injust pels que ara comencen la universitat haver de pagar matrícules més altes. És injust trobar-se un atur juvenil de més del 50%. És injust haver hagut de pagar morterades pels pisos. És injust el renunciar a projectes personals i familiars per la greu situació econòmica.

Però aquest càstig sever que està recaient i caurà sobre una generació afectarà tota la societat. Pagarem molts impostos, però no per tenir serveis públics, sinó per pagar els interessos del deute contret per la generació anterior.

Una generació, la del 68, que s’omple la boca de moltes coses però no és exemple de res. Tan córrer davant dels grisos i el dictador va morir tranquil•lament i calentet al seu llit. L’únic dictador de tot Europa que va poder tenir aquest privilegi. Tan amor lliure i tanta pau, han degenerat en deixar una herència miserable als que venen darrere.

Molt bé. Una generació llastrada a corregir els excessos de l’anterior. Doncs que algú tingui en compte que aquesta generació amb tant atur i feines de merda i mal pagades, no tindrà tants fills i no pagarà tants impostos i farà inviable l’estat del benestar.

Mantenir els pares a una residència? Algú ha mirat qual val això? El fill únic mileurista pagarà això als seus dos progenitors? Ho pagarà l’estat? No em feu riure.

La caiguda cada cop és més en picat i només es discuteixen autèntiques bajanades. Sembla que ningú vulgui arreglar res de res, que esperem que passi el que hagi de passar i mentrestant intentem divertir-nos tan com puguem. Cardem que el món s’acaba!

Exigeixo als que manen el meu país, Catalunya, que siguin valents com no ho han estat mai al llarg de la història. O fem un pas endavant i som un país de veritat (cosa que tampoc acabaria totalment amb els nostre problemes econòmics) o ens en faran fer tres endarrere i desapareixerem.

Als moments durs es quan cal treure l’orgull com a individu i com a poble. Cal prendre decisions dures, difícils i impopulars i cal ser molt valent. Però el temps s’acaba.

Tic, tac, tic, tac....

Farem alguna cosa? Siii!!! Una vaga general!!!

Per desgràcia, no és un acudit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada