Aire

Aquests pocs dies de vacances m’han servit per agafar aire. Per canviar la rutina per improvisació, per canviar els maldecaps quotidians per somriures, per oblidar la pluja de merda que ens cau a sobre.

Aire necessita el país que s’ofega cada dia que passa. Anem a pitjor de forma cada cop més accelerada i ningú no hi pot fer res. Ens prenen el pèl amb els pressupostos de l’estat, amb els impostos, amb el dèficit fiscal, amb la llengua, amb l’estatut... ens pren el pèl el PSOE i el PP.

I no ens importa el més mínim. El poble català no té cap orgull, es deixa trepitjar amb el cap cot, acostumat a la derrota i la humiliació. Això és així i punt.

Prou de mirar-nos el melic, ni som tan bons ni ho hem estat mai. Prou de pensar que no passarà res, ja està passant i ens ho mirem.

No volem l’Eurovegas perquè no encaixa amb el model de país. Quin model de país? Si només sabem viure del sol, la platja, la sangria i la construcció. Demolidor però real.

Ahir, amb la prima de risc en nivells estratosfèrics i la borsa en caiguda lliure, els informatius parlaven tant d’això com de la consulta de Rasquera.

Rasquera no arriba als mil habitants. I volen plantar quatre hectàrees de marihuana per ingressar quatre xavos i pagar el socorrista de la piscina o la guarderia pública. Aquest és el tema principal que mou el país?

Aire per no ofegar-me envoltat d’aquesta merda plena d’hipocresia. Els que manen el país ja han canviat els estalvis a dòlars i els tenen a Suïssa. Ningú creu el que diu. Ningú sap com salvar-ho.

Espero que el Barça de Guardiola ens doni aire, molt aire.