dijous, 5 de juliol de 2012

El dia de la marmota al país més covard del món.


Això sembla el diari de la marmota (com la pel·lícula dolenta reposada mil vegades). Cada dia és igual a l’anterior. El govern del país més covard del món, el mateix que proclama que pateix un greu espoli fiscal, retorna a l’estat espanyol els diners dels seus  ciutadans conscienciats que van decidir pagar els seus impostos a Catalunya en comptes de fer-ho a Espanya. 

Els dirigents independentistes de CIU en la seva transició nacional a la independència, són tan valents, que tornen els diners dels insubmisos fiscals. Són tan valents, que quan una enquesta dóna la majoria al si en un hipotètic (dic hipotètic perquè mai a la vida hi haurà les pilotes de convocar-lo) referèndum per la independència, qüestionen si l’enquesta estava ben feta. No fos cas que haguessin de convocar-lo!

Els dirigents independentistes de ERC ja ens van ensenyar, que la seva transició nacional a la independència, consistia en fer president un senyor castellà sense estudis i greus dificultats amb l’idioma i ajuntar-se amb quatre comunistes hippies. Resultat, país arruïnat econòmicament per dues dècades i res d’independència.

Ja he lloat altres cops el senyor Laporta. El President més gran de la història del Barça i que va treure el club del pou profund on l’havia ensorrat l’espanyolista d’en Gaspart

Aquí, país de la enveja, preferim destruir els líders. No importa si és bo, boníssim o excels en la feina. Importa si es tira cava per sobre, si es folla una noia o dues o si es tira de cap a una piscina (plena d’altra gent).

Sóc independentista. Ras i curt. He perdut moltes hores treballant gratuïtament per la causa. He organitzat les consultes per la independència al meu municipi, sense gairebé cap ajuda de l’ajuntament (ERC) o del Consell Comarcal (presidit per ERC). De fet, a la gran majoria de municipis dels càrrecs de ERC de la comarca no es va fer la consulta. Això suposava treballar gratuïtament! No money, no chair, no job!

Estic fart de treballar, organitzar, manifestar-me i perdre el temps. L’Assemblea Nacional Catalana portarà molta gent a la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona. Seran un milió, un milió i mig (com la de l’Estatut, la recordeu?) o dos milions. I què? De què servirà?
Amb la colla de fracassats, ignorants, vividors i covards que dirigeixen el país, ja us ho dic jo, de res!

I que consti que el senyor Mas és un grandíssim president! Però això no es fa entre quatre. Ell, el senyor Puig o el senyor Homs no poden fer-ho.

Mentre els que manen de veritat (la Caixa, Abertis, Gas Natural,...) tinguin beneficis, no canviarà res. El dia que ells pateixin les mateixes retallades que pateix la ciutadania en els seus beneficis, llavors potser faran alguna cosa.

I podem canviar els polítics una mil vegades. Res mai canviarà. No pinten res. Covardia pura, cadira còmoda i calenta, butxaca plena i país enfonsat.

Quan Catalunya va caure en una pobresa espiritual tan gran? Quan va decidir acotar el cap a totes les humiliacions? Quan es va rendir a qualsevol preu?

Ens podrien doblar l’asfixia econòmica amb l’espoli fiscal, canviar el nom al nostre idioma, prohibir-lo a l’escola o fins i tot al carrer, i no passaria res. Ens podrien prendre la casa, i no passaria res.

Som el país més covard i col·laboracionista del món. A la França de la segona guerra mundial hi havia una gran resistència, aquí tothom hauria abraçat el nouvingut.

Ens creiem el melic del món i comencem a fer molta pena. Aplaudim ben fort la Roja el mateix dia que puja la llum i l’aigua.

Marxaré a l’espai i tornaré d’aquí 50 anys. I encara estarem marejant la perdiu. El PSC parlarà de tenir grup propi al Congrés i votar contra el PSOE, parlarem de posar enganxines a les matrícules amb el CAT, donarem la culpa als espanyols dels nostres problemes i anar tirant...

Catalunya és el país dels debats estèrils. Catalunya és un país de covards.

4 comentaris:

  1. Home, en Laporta s'ha venut per uns sous. Per una banda a CiU (vota tot a favor d'ells al Parlament) per poder col·locar un parell de persones del seu entorn, i també a ERC amb la bajanada de ser regidor a l'Ajuntament. Pel que diuen no podia mantenir el seu tren de vida sense les despeses pagades pel Barça... allò de les mariscades, etc. I a més, des d'aquest recolzament a CiU que ja no parla de majories independentistes si no catalanistes, sondeja tornar a la presidència del Barça no sigui cas que es quedi sense càrrecs polítics d'on seguir mamant, etc. A mi m'ha decebut totalment.
    Això sí, continuo amb Solidaritat, que no esmentes en el teu article. No creus que SI podria créixer i obligar a moure's a CiU i Esquerra?

    ResponElimina
  2. En Laporta ha estat difamat pels mitjans d'informació. Per exemple, els escàndols de faldilles del senyor Duran i Lleida són vox populi. Però es tapen i es taparan. El senyor Laporta es llença cava i fotos a tot arreu.

    És l'únic dels polítics del país que ha tingut una experiència d'èxit a l'empresa privada.

    Sobre Solidaritat, valoro molt el senyor López Tena però desconfio de l'Uriel Bertran. No se que farien al poder o si poguessin pactar a canvi d'alguna cosa amb un altre partit per aconseguir una majoria.

    La societat catalana és molt estranya, no castiga les mentides ni la inutilitat, és molt difícil fer canviar el vot. Les famílies són de dretes o esquerres, en blog, i no qüestionen res i ho perdonen tot.

    Així, poden seguir manipulant, cridant independència perquè dóna vots i fent el contrari per darrera.

    Catalunya es massa covarda.

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord. El gran enemic de Catalunya són els catalans. El país s'enfonsa miserablement i no passa ni passarà absolutament res. La indigència moral i intel·lectual té aquestes coses. Covardia, capelletes, mesquinesa, punyalades per l'esquena, estómacs agraïts, corruptela, incompetència, envegeta, acomplexament. I mentrestant, el talent es mor d'inanició aquí per falta d'oportunitats, o bé ha d'anar a l'estranger a fer millors els altres països. País de merda, aquest. Realment per fotre's a plorar.

    ResponElimina
  4. l'Àgora d'ahir sobre el pacte fiscal va ser un insult a la intel·ligència. El país caient a trossos i no es posarien d'acord en res. Aquella gent són l'èlit del país i ens han de d'arreglar els problemes? Ja podem tremolar...quin nivell.

    Mentre, ens podem seguir miran el melic i queixant de l'opressor. El veritable problema el tenim dins.

    Si el futur de Catalunya és ser independent o desaparèixer diludida, està claríssim el que passarà.

    ResponElimina